Dins del moviment anarquista dels anys 30, l’historiador Julián Casanova hi defineix diferents categories de personal en funció del grau de compromís. Primer hi ha els dirigents de la CNT i la FAI, després els militants actius de les dues organitzacions, en un altre nivell els simples afiliats al sindicat que no participen en les discussions ideològiques, els simpatitzants sense carnet... Però també, quan el moviment agafa volada, dues categories especials: els que, emparant-se sobretot en l’onada revolucionària de juliol-agost de 1936, mataven capellans i patrons sense haver estat mai anarquistes, i els que Casanova anomena gorrones, és a dir, que volien aprofitar-se dels èxits sense cap esforç.  

En qualsevol moviment de masses de la història hi trobem un nombre important de gent que s’hi apunta per interès estrictament personal. No tenen cap altre convenciment ideològic que aprofitar el corrent, i no és estrany que quan aquest corrent canvia de sentit, maniobrin amb celeritat per recol·locar-se en el nou mainstream. L’escriptor Paco Candel, a les seves memòries, recorda un veí que va passar de milicià de les patrulles de control 36 a falangista de braç alçat i Cara al sol al 1939. Un de tants.

El procés sobiranista, com a moviment massiu, també pot categoritzar-se en diferents estrats. Hi podem distingir els independentistes de sempre, els independentistes recents per convicció, els independentistes recents per estratègia política, i, enmig de tot, també els gorrones, els aprofitats, aquells que esperen treure’n benefici personal, alguns que tenen pànic a sentir-se diferents, i fins i tot els que s’hi sumen com qui s’apunta a una moda en qualsevol altre terreny. És inevitable, i en certa manera , és una cosa que els sobiranistes poden llegir en positiu: tenim gorrones perquè tenim èxit. Tanmateix, també els convé tenir-ho en compte com a element d’anàlisi a l’hora de planificar qualsevol estratègia de futur.