Les dues novetats més mediàtiques de cara a les eleccions municipals, les pre-candidatures de Jordi Graupera i Manuel Valls, responen a un mateix patró. Tant pel que fa a la personalitat com al contingut del projecte. M’explico.

Primer de tot. Són dos projectes clarament liberals en termes econòmics, de perfil ideològic identitari, i d’estratègia clarament frontista, és a dir, que pretenen aglutinar una varietat àmplia de sectors sota un sol paraigües: l’espanyolisme o l’independentisme, entesos com les dues trinxeres d’un mateix camp de joc: el debat territorial. 

Totes dues propostes, per tant, utilitzen les eleccions municipals com a pretext, com a instrument per a una altra cosa, el conflicte de Catalunya i Espanya. Els dos reconeixen el pes de la capital catalana i la importància de controlar-la per fer política més enllà de la ciutat, més enllà de l’alcaldia i de les necessitats de cada dia dels barcelonins. La finalitat no és Barcelona com a societat urbana amb els reptes del segle XXI, sinó el trofeu que es pugui brandar en una altra lluita. Per dir-ho de manera directa, els importa Catalunya i Espanya més que Barcelona.

Aquest fet també es correspon amb el perfil personal dels dos pre-candidats. Tant Graupera com Valls són nascuts a Barcelona, però porten molts anys fora, l’un a Nova York i l’altre, és clar, a Paris. Valls, a més, nacionalitzat francès i dedicat en cos i anima a la política francesa, fins que la política francesa va deixar d’interessar-se per Valls. Però ni l’un ni l’altre han seguit de prop els assumptes candents de Barcelona. Per entendre’ns, els és força aliè el problema del turisme, els lloguers, els desnonaments, la multiconsulta, la municipalització de l’aigua, la reducció del transport privat, la Sagrera o el Sindicat dels Manters. Tal vegada en la majoria d’aquests assumptes, si s’asseuen a parlar-ne, discreparien ben poc. 

Falta encara un any, però si finalment el tàndem Graupera-Valls acabés imposant la seva agenda, tindríem una campanya excèntrica. Dic "excèntrica" en sentit literal, desviada del centre d’interès primordial d’unes eleccions en què la ciutadania tria el poder que li és més pròxim. I, segurament, qui més patiria en una campanya monotemàtica similar seria l’esquerra. Com, d’altra banda, passa sovint en els debats identitaris o nacionalistes.