Més d'un cop he escrit que el conflicte entre el sobiranisme català i nacionalisme espanyol fa pensar en una partida d'escacs. Però vista la complexitat del tauler, potser seria més adequat parlar d'una partida de go, el complex i mil·lenari joc xinès. No en sóc un jugador experimentat d'escacs. Ni de bon tros. Sóc jugador ocasional i maldestre.

Pel que fa al go, ni això. Mai he jugat. Sé que, com en el cas dels escacs, es tracta d'un joc d'estratègia. Sembla que la traducció aproximada de go seria "joc d'envoltar". I és descrit, com un joc l'objectiu del qual és controlar una quantitat de territori més gran que la de l'oponent. Guanya el jugador que controla la quantitat més gran de territori en finalitzar la partida. Guerra de posicions, pura i dura. Com també passa en el cas del més popular futbol, escacs i go tenen en comú la necessitat de portar la iniciativa per fer gran el territori propi i petit el territori de l'adversari.

Entre el 2006 i el 2010 el nacionalisme espanyol va prendre la decisió unilateral de trencar el pacte institucional a Catalunya amb la impugnació de l'Estatut de Catalunya. Després de dos anys de recomposició de forces i reforçament de la societat civil, el sobiranisme català va prendre la iniciativa al voltant de la reivindicació del dret a l'autodeterminació expressat en la fórmula del "dret a decidir". El cicle 2012-2017 va culminar amb l'acte de desobediència massiva que va suposar la realització del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'Octubre. La resposta dels poders d'Estat a la iniciativa unilateral del republicanisme català va ser l'aplicació immediata i autoritària de l'article 155 de la Constitució espanyola. Fins aquí els unilateralismes.

Però després de dos anys de desorientació estratègica de l'independentisme català i de bloqueig de la política catalana i la política espanyola, les quartes eleccions legislatives espanyoles en quatre anys han tornat a oferir al republicanisme català la possibilitat de recuperar la iniciativa en la partida d'escacs o de go. La divisió caïnita del barroerament anomenat "constitucionalisme espanyol" fa dependre la governabilitat de l'Estat d'Esquerra, la força guanyadora de les eleccions en Catalunya. Els errors de la política espanyola han tornat a regalar la iniciativa política al republicanisme català.

El partit degà de la política catalana està en condicions de definir un marc de diàleg i negociació entre Catalunya i Espanya, entre la Generalitat i l'Estat. Es poden entendre els dubtes que genera aquesta possibilitat, però des del punt de vista del republicanisme català és un marc en el qual no hi ha res a perdre i molt a guanyar: el marc del desbordament democràtic i el sit and talk.

És cert que el camp està ple de mines. A banda i banda. Per començar l'oposició dretana a Espanya serà ensordidora. I, per altra banda, les conviccions de Pedro Sánchez semblen líquides. Ha demostrat ser un polític de conviccions ideològiques molt flexibles. Però també graníticament resistent. El que el fa fiable en aquestes circumstàncies és que la seva supervivència política està fatalment lligada a l'èxit del govern de coalició d'esquerres. Un govern que depèn d'Esquerra. Per a ell, no hi ha marxa enrere.

En aquest context, i per tal de definir un marc estable de diàleg i negociació, no n'hi haurà prou amb fer possible la investidura. Caldrà garantir estabilitat, per precària que aquesta pugui ser o semblar. Una estabilitat que només pot fer possible un pacte entre el republicanisme català i el reformisme democràtic espanyol. Negociació a negociació i acord a acord. Desactivant la repressió, enfortint les institucions i mantenint la mobilització i la internacionalització del conflicte. Si fos possible, durant una legislatura sencera...

Aquesta estratègia ja ha estat severament criticada per l'independentisme més "legitimista". I encara ho serà més. No falten ni faltaran tota mena de retrets, incloent-hi acusacions de traïdoria. Entre un sector de l'independentisme més emocional això pot significar una erosió de la imatge d'Esquerra. Però l'actual centralitat política d'ERC es deu, en part, al fet d'haver fet ràpidament una lectura correcta dels encerts i els errors del cicle 2012-2017. Haver entès, entre altres coses, que el temps de la revolta de les majories democràtiques incontestables era i és més lent.

La direcció d'ERC pensa que el procés sobiranista català s'ha de liderar des de concepcions progressistes no identitàries. Hi coincideixo. I també amb la idea que la impaciència per assumir el lideratge polític formal del país pot ser molt contraproduent. Primer cal guanyar de veritat la centralitat política real liderant la política del diàleg i la negociació. Sense por al desgast. Al cap i a la fi, i d'acord amb l'afortunada expressió de Carles Mundó, aquesta és l'única via per fer inevitable el referèndum.

Naturalment, la crisi del règim del 78 i la polarització de la política espanyola poden fer naufragar l'escenari del diàleg i la negociació. Ningú s'hauria d'estranyar. Ara bé, si això passés, la posició de l'independentisme català davant l'opinió pública catalana i internacional seria més forta; la posició interna i externa del republicanisme català més sòlida. La conclusió de tot plegat és clara: frustrar la possibilitat d'obrir un escenari de diàleg i negociació és perdre segur, mentre que obrir-lo és guanyar posicions. Acabi com acabi.

En aquest moment de la partida, la posició de les peces o de les pedres en el tauler és molt eloqüent. Per a Esquerra ha arribat el moment de la veritat: el moment de la iniciativa política; el moment d'un lideratge real, consistent i transversal.