D'aquí a poques hores, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) emetrà una sentència que impactarà sobre la sort dels dirigents independentistes a l'exili. El tribunal definirà el marc d'actuació d'un estat membre i fins a quin punt pot rebutjar una petició d'extradició. D'aquesta manera contestarà les preguntes que Pablo Llarena, magistrat del Tribunal Suprem, va elevar a la justícia europea quan Bèlgica va negar-li l'extradició de l'exconseller Lluís Puig. Digui el que digui el tribunal comunitari, serà inevitable el xoc d'interpretacions i, altre cop, alguns voldran forçar les argumentacions per cantar la victòria de la seva causa.

L'emotivitat que ha acompanyat el procés des de l'inici també s'ha manifestat en tot allò que afecta les decisions de la justícia europea. Si el sobiranisme ha abusat en moltes ocasions de cantar victòries que en realitat eren molt més matisades, no cal dir que des de l'espanyolisme i des del mateix centre de l'Estat sempre s'ha volgut relativitzar la gravetat que suposa per al seu relat que la justícia europea hagi deixat els jutges espanyols amb un pam de nas.    

El juliol passat, l'advocat general de la UE va donar la raó a Pablo Llarena en considerar que no eren els tribunals que havien de concedir l'extradició -en aquest cas, els belgues- els qui havien de dir si el Suprem espanyol era competent o no per emetre euroordres. La confiança mútua entre estats havia de prevaler. El risc de vulneració del dret a un judici just no podia ser esgrimida a no ser que es fessin constar vulneracions de drets de manera sistèmica per part de la justícia espanyola. Anteriorment, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ja havia desestimat el recurs de l'expresident Carles Puigdemont contra el veto inicial del Parlament Europeu -en aquell moment presidit per Antonio Tajani- per accedir a l'escó.

Sigui dit això per recordar que el recorregut judicial de les euroordres no ha estat una celebració rere l'altra per part dels exiliats. Passats més de cinc anys de l'1-O, els relats voluntaristes xoquen cada vegada de manera més abrupta amb la realitat dels fets. I possiblement, el balanç de les decisions adoptades pels tribunals europeus -amb importants resolucions de jutges belgues, alemanys i italians en contra de les peticions espanyoles- doni molts elements de reflexió a l'hora de ponderar la força dels arguments propis.

La defensa dels exiliats ja fa dies que, intuint un escenari complex, avisa que "la victòria no serà per golejada". La sentència del TJUE tindrà en compte molts factors, i encara que sorprengui a alguns, entre ells n'hi haurà d'aliens al plet català. En una Europa amb diversos estats en procés autoritari (Polònia i, sobretot, Hongria), cal confiar que el concepte de confiança mútua entre estats no serà sacralitzat.

Per l'Estat, el fet que tants jutges europeus hagin rebutjat les euroordres de Madrid hauria de fer pensar sobre la falsedat de les proclames d'una Espanya a l'alçada de les grans democràcies del món. Quan es tracta de drets i d'Espanya, tants tribunals europeus no es poden haver equivocat. Però també l'independentisme ha de saber calibrar el que decideixin els jutges de la UE, que han estat vistos a vegades ridículament com uns aliats de la causa catalana, com una confirmació d'una suposada raó irrebatible. Al capdavall, el lideratge sobiranista potser haurà un dia de fer autocrítica rigorosa també a la llum del que li digui la justícia europea. No serà per golejada, diuen. Segurament cal preparar-se per guanyar o per perdre per punts a Europa.