El president espanyol Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos al consell de ministres i ara han d'entrar en tràmit parlamentari. Un procediment que ve acompanyat de molt soroll mediàtic i dels molts clams de socialistes de tota índole –sobretot els dirigents del PSC- perquè l'independentisme –els disset diputats que hi ha a Madrid- els aprovin.

Els pressupostos incorporen promeses d'inversions en infraestructures per a Catalunya, que volen recuperar els nivells ideals del 2006, i mesures socials, com un 40% d'inversió en àrees socials com la llei de la dependència, per fer una picada d'ullet a l'independentisme quan diu que la igualtat social és indestriable de la construcció nacional.

Amb aquest esquer, Sánchez i els seus plantegen una mena de xantatge emocional als partits independentistes, que no tenen unitat d'acció davant la disjuntiva i és difícil que l'acabin tenint, amb estratègies divergents entre el PDECat, la Crida de Puigdemont i Junts per Catalunya, i Esquerra, d'altra banda.

El xantatge conté dos advertiments. El primer: si el PSOE no pot mantenir el govern i es veu obligat a avançar unes eleccions, pot ser que pugi el bloc de dretes i, vista la lliçó d'Andalusia, PP i Cs no tindran escrúpols per reeditar en l'àmbit estatal un tripartit escudat en el populisme conservador i uns plantejaments recentralitzadors, a manera d'una nova LOAPA que arreplegui competències que avui són autonòmiques.

El segon: l'independentisme no pot exigir un gest polític més enllà d'aquesta nova promesa de "pluja de milions", que s'adiu tan bé al vell "peix al cove", amb la dreta burxant l'orella del PSOE i un ecosistema mediàtic, social i judicial que els acusen de vendre's als "colpistes". I això ja són massa costos polítics.

Tots aquests plantejaments s'exposen a dues setmanes de l'inici del judici al procés. Potser el PSOE pot fer veure que eludeix aquesta situació, però l'independentisme ha de poder aguantar la pressió. A parer meu, això implica admetre a tràmit aquests pressupostos, deixar que es debatin al Congrés i, després, si cal votar-hi en contra. Guanyar temps per forçar la pròrroga. Durant el tràmit parlamentari, es pot insistir en la conveniència de moviments polítics de calat que forcin les plaques teutòniques que avui immobilitzen la política espanyola i el conflicte català.

Amb sessions maratonianes al Tribunal Suprem i Vox i la Fiscalia de l'Estat fent d'acusació, serà el moment per exigir al Govern de Sánchez a quin cantó de la història vol estar. El de comparsa de la dreta retrògrada i immobilista o al dels plantejaments polítics, netament democràtics, que defensen una solució política que passi per les urnes. La comunitat internacional mirarà amb atenció aquest judici i Sánchez potser té una oportunitat per desplegar un paper d'estadista que avui no té.

Lluitar contra l'avidesa amb la qual l'aznarisme (avui dissociat en tres espais polítics) advoca per un esclafament sense concessions, és l'única alternativa per a l'Espanya progressista. Si és un llast treballar amb els pressupostos prorrogats, també ho és prorrogar l'estratègia judicial de la sedició i la rebel·lió a través de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, que va començar l'executiu de Rajoy.

Exactament els mateixos càrrecs pels quals Vox va promoure una querella particular i l'Audiència Nacional els va admetre a tràmit. La responsabilitat perquè Espanya no caigui en la grapa de la ultradreta no és de l'independentisme. Sánchez ho sap i haurà d'assumir si està o no disposat a pagar-ne el preu.