El catalanisme corria el risc de perdre el tren de sortida cap a la independència. La independència, recordem-ho, és una cosa tan senzilla com aconseguir que la resta de països et reconeguin com a país. I, per aconseguir-ho, no es podia permetre quedar fora de l'agenda mundial. I unes eleccions precipitades podrien haver-ho propiciat. Però no. La reacció immediata de la premsa internacional a l'acord del 27 de setembre confirma que encara dominem el relat.

Un relat que, fins ahir al migdia, molts donaven per perdut. Passat el 9-N, l'equip unionista havia anunciat la sortida al camp d'un nou fitxatge, en Pablo. El desànim recorria les files de l'equip sobiranista, i ja hi havia qui recuperava el "cagómetro", tot i que el marcador d'aquest partit de tennis que és el procés va 30-0, recordem-ho (Parlament 2012 i Europees 2013). El 9-N va ser un bonic exercici d'autoafirmació, però en tant que el contrincant estava fent pipí, suma zero al còmput global.

Superada la pausa nadalenca, el catalanisme ha tornat a posar la pilota en joc, i ha demostrat dur la iniciativa. De fet, fins i tot ha decidit quan farà durar el matx. Finalment, amb seny per part de tothom, Artur Mas i Oriol Junqueras han decidit incloure les municipals 2015 en el conjunt del procés, canviant l'estratègia inicial per mirar de captar encara més vots. Seran l'oportunitat de sumar el 40-0, amb "pilota de partit" el 27 de setembre. Tot plegat, brillant.

Acabat aquest cicle electoral, en què el catalanisme haurà pogut demostrar la seva força -com a succedani d'un referèndum que l'Estat espanyol mai no tolerarà-, el nou president català tindrà suficient autoritat moral com per presentar-se davant la comunitat internacional amb una proposta de ruptura nítida.

...i què li dirà la comunitat internacional? Molt probablement, que s'esperi a veure què passa a les eleccions espanyoles de la tardor/del gener del 2016. Pot molt ben ser que, el 28 de setembre i dies posteriors, aquí no passi res de res, atès que ni a Berlín ni a Washington la independència de Catalunya no té necessàriament per què despertar cap il·lusió. En aquest cas, Catalunya condicionarà totalment les properes eleccions espanyoles: el nou inquilí de la Moncloa es veurà forçat a pactar un referèndum oficial tant sí com no. En cas de negar-s'hi, el president català tindrà prou autoritat moral com per proclamar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I algú dubta que Polònia no ens reconeixerà? O Estònia i Letònia? I Islàndia? I Noruega? I l'Argentina? El "problema català", nou inquilí de la Moncloa, serà global.

Però no ens avancem als esdeveniments. La demanda d'eleccions anticipades ja mateix ens impedia veure el bosc de les eleccions municipals del maig, que són d'una importància cabdal. Si el catalanisme se sap fort, ho ha de demostrar llavors. Xavier Trias ha de revalidar la primera posició a Barcelona i Alfred Bosch s'ha d'incorporar a l'equip de govern (o de debò algun republicà pensa en donar l'alcaldia de la capital catalana al federalisme 2.0?). I, no menys important, CiU i ERC han de sumar majoria a la Diputació de Barcelona, la mare de tots els ous.

De moment, doncs, poca èpica. Ho sé. Però la principal "estructura d'Estat" que cal consolidar, ara, és el poder municipal del "bloc del Sí". I l'or de la Diputació de Barcelona. Passada aquesta batalla, vindrà el xou. Preparem-nos.


...i perquè no diguin que aquest és un article exclusivament barceloní, les municipals també seran clau al Vallès, on ERC ha de donar la campanada. A Tarragona, CiU, ERC i la CUP hauran d'aturar els peus al "ticket" Josep Fèlix Ballesteros-Alejandro Fernández. El mateix repte hi ha a Lleida (...per bé que tothom sap que, just el dia abans de la independència, Àngel Ros es proclamarà com el més independentista de tots). Haurem de veure què passa a Sant Vicenç dels Horts, municipi que Oriol Junqueras governa gràcies a CiU i ICV. I a Arenys de Munt, entre ERC i la CUP. A Girona ciutat, Carles Puigdemont ho té tot de cara per revalidar l'alcaldia, i la CUP haurà de demostrar que els excel·lents resultats del 2011 no van ser un mer vot de càstig a l'ERC del tripartit. Veurem també com CiU consolida el seu poder a ciutats mitjanes de l'interior, com Igualada i Manresa. Podrem veure si el PSC s'ensorra a l'àrea metropolitana a favor de Podemos/Guanyem. O de C's. I com s'articulen els nous pactes entre aquestes forces. En tot cas, mers moviments de forces dins del camp unionista, que ara per ara no aspira a cap gran conquesta més enllà de somiar amb Barcelona, i confiar en què Albiol mantingui Badalona. ICV corre el risc d'evaporar-se a bona part de Catalunya. I la PxC, mentrestant, pot veure com el seu missatge no penetra en cap d'aquests espais. Per sort de tots plegats.