He llegit recentment als diaris que les "majors" de les noves tecnologies es neguen a continuar comercialitzant als Estats l’eina de reconeixement facial, perquè creuen que poden posar en perill les llibertats civils. La notícia, però, no és el perill que anuncien Google, Apple o Microsoft, ni que aquestes ho anunciïn, sinó sobretot les amenaces i riscos que s’amaguen sota les seves actituds de guardians de les llibertats.

Segons sembla el que es neguen és a continuar comercialitzant-la, el que vol dir que ja ho feien, el que vol dir que aquesta eina ja existia i que s’ha generat i desenvolupat al marge del control, sempre discutible, del poder públic. O no.

D’altra banda aquestes grans tecnològiques "decideixen", diu la notícia, la qual cosa vol dir que manen. De fet, així es demostra que l’alarmant és en quina mesura depenem dels mateixos i poquíssims gegants en un àmbit força intangible i complex. Perquè un món on l’oferta tecnològica i la mediàtica es concentren en tan pocs, i a més tendencialment els mateixos, suposa viure en un món abocat a la pèrdua de llibertat, l’antítesi del que demanaria l’ideari lliberal.

Això succeeix en l’àmbit tecnològic, com també en l’àmbit de la biomedicina (del que mengem sempre pengen les mateixes etiquetes de fabricació), o en l’àmbit farmacèutic. El mateix està passant en els mercats de distribució, en els que proporcionen serveis de gestió i tants altres que d’alguna manera o altra acaben depreciant la nostra capacitat d’autodeterminació. És una obvietat des de Cèsar que la concentració de poder sols perjudica a qui hi està sotmès.

Finalment a la notícia es diu que aquestes grans tecnològiques creuen que l’eina, en mans del poder, "pot posar en perill" les llibertats individuals, el que vol dir que efectivament les posen en perill. El nostre dubte és qui és el subjecte actiu d’aquesta situació de risc per a les nostres llibertats, el poder públic o el privat, perquè tant un com l’altre esdevenen perillosos en la mesura en què són absoluts.

No som conscients del que hem fet donant el nostre consentiment cada cop que acceptem, sense mirar el contingut, els contractes que ens permeten endinsar-nos en els avantatges de cada aplicació. Però ara la dependència és massa gran. Arribem tard a la reclamació d’intimitat, com d'obsoletes es demostren les agències de protecció de dades i les directives comunitàries.

Sols salven l’aparença de control d’aquells aspectes de la nostra privacitat que, ni que sigui per l’agregació de dades en el que s’anomena l’estructura mosaic (una sola dada no diu gaire, totes agregades conformen un perfil altament condicionat). Perquè al final, ves per on, parlàvem l’altre dia a casa d’una necessària visita al dentista, de sobte m’han aparegut ofertes odontològiques al mòbil. No ens immutem.

A l’inici d’aquest viatge cap a vés a saber on, dèiem, per tranquil·litzar-nos, que eren les "galetes", i que les acceptàvem conscients que era el preu per a tantes facilitats. Ara, quan és tan clar que el mòbil ens escolta, ja creiem no poder viure sense tants serveis com ens ofereixen, o que estem molt més segurs si saben en qualsevol moment on som nosaltres i on són els dolents. Al final, com sempre, la llibertat mor entre dues tendències, la de la por i la de la mandra. Són les carcelleres de les nostres llibertats.