Per si algú no m’ho havia llegit abans, torno a dir que si ma mare hagués sentit Alfonso Guerra defensar Ciutadans com ho ha fet ja diverses vegades recentment, hauria pensat que es tractava d’una broma i en saber la veritat, s’hauria sentit desconcertada. Per completar el quadre, tampoc hauria entès el PSOE liderat per lluminàries com Zapatero o Sánchez, tot i que això hauria de ser objecte d’un altre debat. El cas és que aleshores, quan ella era fan del número dos del PSOE i Guerra l'enfant terrible de la dreta, no estava el pati com ara. Ma mare, que parlava el català a l’estil Montilla i potser hagués estat anatemitzada pel president Torra per ser nascuda al Pics d’Europa, tenia molt més clar que Torra i Guerra junts què significa una terra plural i diversa i com no li ajusta una concepció jacobina de la igualtat a la pell de brau. Mai va pensar que fos incompatible sentir-se asturiana i espanyola i en arrelar a Catalunya, casada amb un català, mare de catalans, es reconeixia aplegant més d’una identitat sense cap mena de problema. De tant en tant es trobava amb talibans d’una sola identitat, que sempre n’hi ha hagut, però eren minoria i com a molt li espatllaven un dia de sol dels que tan admirava ella que venia de terres de pluja.

El jacobinisme es pot entendre, almenys, de dues maneres: d’una banda pot ser vist com fill de la il·lustració, el moviment “per al poble però sense el poble” (al cap i a la fi és el producte per a la burgesia de la mala consciència i la conveniència de l’aristocràcia diligent). Des d’aquesta perspectiva es veu justificat en els ideals racionals de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, el que no va significar en el seu origen més que l’arrelament d’aquests tres valors en la idea primigènia de què tothom és fill de Deu, per tant, tothom igual en valor i, en la mesura en què entén aquesta igualtat essencial, lliure, és a dir, fusta de la llibertat que sols dona la veritat. Evidentment aquests ideals estaven pensats per a una burgesia que, en tant que orfe de títols però proveïda de diners, volia participar del poder. L’argumentació posada al servei d’un objectiu no del tot ideal. Una igualtat formal que sols valia a qui es trobava ben posicionat en la graella de sortida de la cursa: un principi lliberal mancat d’ànima, tot i que valuós per a construir la resta.

En la desviació de l’ideal originari de fraternitat (aviat es va canviar per una solidaritat mal entesa), els dies que succeïren la revolució francesa es transformaren en els dies de Terror, del qual el jacobinisme n’és exemple principal. L’integrisme en la concepció dels valors republicans va dur a la guillotina al seu inventor, i Robespierre va ser capaç de tallar el cap a un dels seus millors amics abans de morir també de forma violenta en el marasme de la fúria dels suposadament incorruptibles. Avui, d’aquella revolució, entre moltes coses positives, queda al país veí l’esperpent de veure condemnar als inferns el nacionalisme per part de qui ha estat principal valedor de la França eterna, Manuel Valls. I amb ell com a metàfora es pot entendre millor que qualsevol essencialisme corre el perill de fer-se excloent d’altres. En poques paraules, que els nacionalismes no són millors (o pitjors) quan s’amaguen darrere un Estat.

Guerra, jacobí per excel·lència sense renunciar a escombrar cap a casa (Andalusia) des de l’AVE fins a l’Expo, es pregunta com és que quan l’esquerra té la possibilitat de governar li regala a la dreta el concepte d’Espanya. Com diria Bécquer, i tu m’ho preguntes? L’esquerra eres tu!!!! Sí, de fet, la responsabilitat de tot aquest gran atzucac és fonamentalment de l’esquerra, d’aquell PSOE que s’avergonyia de defensar la bandera, d’aquell PSOE que mai va calibrar què significava obrir la porta a les reformes estatutàries sense disposar del recurs previ d’inconstitucionalitat. Per suposat també del PP i la seva aposta pel “quant pitjor (a Catalunya) millor (a Sòria)”, una estratègia que ha comprat i millorat el nou partit de les essències.

Espanya no és un estat qualsevol, i si és una nació, està, com el vel de Penélope, en continua construcció i desconstrucció, incapaç de trobar el to de respecte per enfrontar la seva riquesa i diferència. La raó d’aquest anar i tornar destructiu no és sols la voluntat de poder per sobre de l’ ètica que caracteritza alguna gent dins dels partits, ans també el fet que aquestes, com el propi Estat, són estructures caduques, impròpies per aquesta època nova i sotmesa a la sotragada constant de la mentida, de vegades disfressada d’assaig, article periodístic o monografia. Potser fins i tot es pot dir, i aquest seria també debat a banda, que Espanya i el seu fracàs entorn la idea de nacion(s) i l’entesa entre les seves gents, és el símbol del fracàs d’Europa en la seva voluntat de ser “un sol poble”. Això últim segur que a tothom li sona.