La vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, va presentar diumenge el seu nou projecte polític, Sumar, amb el qual vol reagrupar el gruix de les forces situades a l'esquerra del PSOE. Díaz ha deixat clara la seva ambició: "Vull ser la primera presidenta d'Espanya". Però malgrat l'èxit de convocatòria, la fotografia no va poder ser completa. Pablo Iglesias i Díaz, o Podem i Sumar, protagonitzen des de fa mesos una batalla política i mediàtica per l'hegemonia. Una lluita que ha aconseguit difuminar en part l'impuls de la nova marca electoral.

Una de les característiques permanents de la política espanyola és la pervivència d'elements caïnites i sistemes de creences que s'imposen sobre les lògiques polítiques, fins i tot les més oportunistes i cíniques. En la memòria de l'esquerra espanyola, moldejada per les derrotes i la tragèdia, existeix un pòsit de cultura de la fractura que a voltes sembla suïcida. Els anys vuitanta i noranta, les ferides entre PSOE i IU -entre la prepotència del felipisme i el dogmatisme de la direcció de Julio Anguita- van fer impossible qualsevol tipus d'acord. Si mirem als darrers vuit anys, només cal recordar com el rebuig mutu va torpedinar una coalició de socialistes i Podem fins que les segones eleccions espanyoles del 2019 la va fer inevitable. 

També durant la Transició, es van produir fets que no s'expliquen des de la racionalitat sinó des del caïnisme i el sectarisme. També en el camp de la dreta, és cert. Van ser els poders tradicionals d'Espanya els qui van destruir la carrera política d'Adolfo Suárez, l'home que havia creat la UCD i l'havia dut al triomf dues vegades seguides. Suárez va acabar sent més descontrolat del que havien previst els nuclis de poder conservadors, des de la gran patronal a l'exèrcit. La desaparició d'UCD immediatament després és un altre d'aquests fenòmens amb poques similituds fora. Però sens dubte, ha estat en el camp de l'esquerra on aquest component d'odi a l'altre ha fet més forat.

El xoc Díaz-Iglesias és més que un pols polític. I té poc de conflicte -diguem-ne laic- en què dos possibles socis entaulen una partida pel poder. Inclou ingredients quasi religiosos. De la Yolanda Díaz ungida en el seu dia pel líder de Podem s'ha passat a la benedicció traïda, en una guerra de legitimitats d'impossible aclariment. Massa sovint, els debats giren entorn de grans paraules repetides fins a l'extenuació com a valor absolut, des del feminisme a l'antifeixisme passant per la Llei Trans, generant polèmiques buides i l'esgotament innecessari de l'electorat. La cruesa en la guerra de declaracions invoca les pitjors lluites fratricides, les que es fan en nom d'una veritat absoluta que molt pocs poden interpretar. Aquest és un factor que continua fent de la política espanyola una cosa diferent a Europa.

Cal consignar que, amb tot, l'actual govern espanyol ha aconseguit algunes proeses. La primera és existir: es tracta de la primera coalició d'esquerres a l'estat des dels anys de la Guerra Civil. Però la principal és que l'executiu ha gestionat la crisi inflacionària -i ara el conflicte a Ucraïna- sense caure en posicions conservadores i alhora de la mà de la UE. Una combinació gens fàcil d'assolir. Però el joc dels dogmatismes a l'esquerra del PSOE pot acabar malbaratant un llegat amb balanç positiu.  

Si la gravetat del context que vivim fos menor, no caldria amoïnar-s'hi gaire. L'esquerra radical sempre perd el temps en trifulgues inútils. En això fa pensar en el món independentista, també necessitat d'una cultura més laica. No cal recordar les eternes disputes entre famílies marxistes, que sempre culminaven amb creació de nous grupuscles. Però el moment actual ofereix senyals de molta gravetat. L'extrema dreta creix arreu -ahir mateix, a Finlàndia-, la democràcia nord-americana està sent assetjada i el model de civilització liberal (llibertats i benestar) és qüestionat. Apostar per l'estratègia del com pitjor, millor només pot tenir cabuda en una mentalitat fonamentalista que desconeix cap a on va el món. És moment d'acords amplis per blindar drets i llibertats, no per enarborar dogmes.