Guerres de família

«Les idees no hi són, perquè la crisi dels partits és, en alguns casos, de lideratge, però en tots ells, de creativitat ideològica i d'incapacitat per perfilar dinàmiques de partit més ajustades al segle XXI que fidels als seus orígens»

04 de gener de 2017
El que està passant a Podemos, les guerres que va viure ERC, els bàndols que es van clarificant al PP a Catalunya, o la dissecció en canal que està experimentant el PSOE són alguns exemples de com les discussions en els partits són en realitat guerres de família disfressades de debat ideològic. En tots aquests casos el comú de la gent no podria dir quines idees són en joc entre les diverses faccions dins del partit. Hi ha algunes formacions que estan, és cert, parlant d'un viratge ideològic que no sabem en què es traduirà, però que se sospita més aviat pensat com a globus sonda, a veure si recupera la simpatia de la gran empresa, mentre de pas dissimula que hi ha una guerra pel control de la formació, on al seu líder no se li podria preguntar quines són les noves idees, senzillament perquè no hi ha ningú dedicat a generar-les.

Les idees no hi són, perquè la crisi dels partits és, en alguns casos, de lideratge, però en tots ells, de creativitat ideològica i d'incapacitat per perfilar dinàmiques de partit més ajustades al segle XXI que fidels als seus orígens. Aquesta frustrant constatació ho és més quan es palesa en les noves formacions, però potser és fins i tot més criticable en els tradicionals, perquè la seva experiència no els serveix per adonar-se de què les seves victòries són la derrota de la democràcia.

Per suposat que la solució al problema rau en la gent, però no com ho diuen els nous partits, amb incorporació de militants a les seves estructures i reproducció de les estructures de sempre amb noves persones, ans obviant-les, generant el debat a les seves rodalies, mitjançant grups de pressió ideològics, estructures de control incansable, amb rotació i participació activa, que eviti la professionalització dels polítics i propugni deixar en mans dels gestors la gestió pública. En aquest sistema alternatiu, els partits com a molt existirien en temps d'eleccions i les persones que treballessin en elles serien mínimes i professionals del seu, i els polítics es dedicarien a la direcció ideològica de forma reduïda i pagada sols en raó del (poc temps) dedicat a aquest "indirizzo".

Les noves tecnologies poden fer la participació de la gent més fàcil, però hi requereixen un nivell d'esforç i compromís que en general no estem disposats a fer. En el fons la permanència dels partits és la manifestació de la nostra mandra cívica. Fins al put que ens sembli raonable que 3.000 militants d'un partit menor es divideix en dues parts iguals per dir que no poden donar suport a tal o qual polític. Mandrosos com som, ens empassem una i una altra d'aquestes guerres de família cada poc més acostumats a la vergonya aliena que provoquen.