El govern espanyol, en les darreres hores, amb tot l’aparell de l’Estat, ha evitat qualsevol aproximació dialogada amb el president Puigdemont. Convocar eleccions catalanes no impedia l’aplicació del 155. Una clara demostració que l’Eestat havia desplegat simbòlicament la bandera negra.
  
Aquest símbol es va fer famós fa uns quants segles, sobre tot en les lluites navals, perquè quan un dels bàndols, o vaixells, desplegava la bandera negra volia dir que era una lluita fins el final, sense presoners, a tot o res.
  
Madrid volia guanyar per deu a zero, mentre se celebraven els plens del Parlament que va acabar amb la proclamació de la República Catalana, i del Senat espanyol, que va aprovar les mesures coercitives emparades pel 155. Res de pacte, res d’acord... rendició. Humiliació pública sobiranista. I tot i així encara es mantindria el 155, i els empresonaments, i les forces policials estatals a Catalunya.

Soraya Saenz de Santamaria va parlar al Senat amb duresa i contundència. Va anar “sobrada” , tot i que estava afònica i es va dir que no es trobava bé. Mariano Rajoy va reblar el clau en la mateixa línia que la seva subordinada.

Vaig tenir la impressió que en aquests dos dies del Senat hi havia gent que es cobrava moltes coses. Gripaus que s’havien empassat amb situacions poc favorables a la credibilitat d’un govern com l’espanyol que ha rebut de valent pel que fa l’opinió pública i mediàtica internacional.

Recordava l’èxit del 9-N (li deien una “botifarrada”); les Diades amb centenars de milers de persones cívicament pels carrers; no haver trobat cap urna (cap!!!) abans de l’u d’octubre; que hi hagués un referèndum on hi van participar més de dos milions de votants; i finalment la mala imatge derivada per la brutal intervenció de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola l'1-O.

El Partit Popular, o una part important dels seus dirigents, ha malfiat històricament dels autogoverns. És una posició legítima, però que vulnera fins i tot l’esperit de la Constitució que ara tan diuen que volen defensar i protegir. L’autonomia per aquests sectors és una simple descentralització administrativa. A Catalunya l’opinió majoritària és que es tracte d’acció de govern. Aquí rau el problema. Catalunya no ha rebut mai la qualificació de subjecte polític.

Ara la situació és una altra. El Parlament ha reconegut oficialment que Catalunya és un subjecte polític. Ens trobem en un moment de xoc de legalitats i legitimitats. Han passat coses, segueixen passant i no sabem que vindrà en els propers dies.
  
De moment el contrast d’actuacions continua sent evident. Madrid decideix cessaments, càstigs, anuncia mesures coercitives... El president Puigdemont ha demanat paciència, perseverança i perspectiva, amb respecte i sense violència.

Una de les parts desplega la bandera negra. L’altre demana respecte i civisme. I el món ens mira.