Sí, he de digerir-ho. I els he de confessar que em sembla més real i efectiva la política que s’ha de pair. L’acord de Junts amb el PSOE és important, positiu per a l’independentisme i per a la societat catalana. Expressa una modificació substancial de la política estratègica i tàctica de Junts. Confirma que en política fer bàndols radicals entre bons i dolents i abraçar-se a raons absolutes no serveix de gaire. Penso que prendre decisions polítiques de calat profund és molt complex, que els matisos són imprescindibles i que els grisos acostumen a ser més reals que no pas el blanc o el negre pur. 

D’entrada, diré que era i soc favorable a negociar. També dic que per avaluar el resultat de qualsevol negociació sempre cal copsar quina força tenen els negociadors al darrere. Em refereixo a allò que el filòsof i polític Antonio Gramsci anomenava correlació de forces. No em costa imaginar com hauria pogut acabar aquesta negociació si s’hagués fet acompanyada d’un independentisme fort, unit, mobilitzat i somrient. Per tant, crec que en un context d’independentisme dèbil, estem davant d’un bon acord. Posa a Junts dins de la política. Treu el president Carles Puigdemont de l’ostracisme forçat. Dibuixa un anhel estratègic, poc definit, però que trenca el buit estratègic que acompanya l’independentisme des del 27 d’octubre del  2017. Posa sobre la taula un plantejament tàctic de legislatura, cosa que Junts havia rebutjat fins ara. Suposa que Junts ha decidit tornar a la política efectiva, i no només declarativa. 

[noticiadiari]2/265017[/noticiadiari]
En tot cas, suposa un canvi substancial en la política del partit des del 2017, i particularment ho celebro. Del discurs explicatiu del president em va semblar especialment significatiu que reconegui, encara que sigui de passada, que l’independentisme està desunit i desmobilitzat. És impostant reconèixer-ho, ara només falta que entenguem que sense posar-hi remei totes les negociacions amb els partits estatals obtindran resultats magres.  

Em sembla especialment important que Puigdemont posi en relleu que és millor negociar i pactar que no cronificar les coses. Suposa acceptar que Catalunya no pot mantenir-se indiferent davant les nefastes conseqüències que té per a ella la cronificació de la ferotge lluita entre la dreta i l’esquerra espanyola. Catalunya ha estat fins ara la coartada central del relat espanyolista, de dretes i d’esquerres. Tots els partits units han accentuat dia a dia els brutals dèficits de tota mena acumulats al país. Units han obligat a la societat catalana a malgastar tones d’energia social en el conflicte polític amb l’Estat. Units han pugnat per  disminuir tot el que han pogut el capital polític, social, econòmic i cultural català. 

Comparteixo, doncs, la idea que suposa el pacte. Catalunya s’ha d’implicar en la política espanyola i en el conflicte entre la dreta i l’esquerra espanyolista. L’espanyolisme té contradiccions i cal intervenir-hi políticament. Mentre paguem impostos a Espanya tenim el dret i l’obligació d’intervenir-hi. Fins i tot, afegeixo, és bo que l’independentisme polític es preocupi de desenredar els mals que l’espanyolisme provoca a la societat espanyola. Estem, per tant, davant d’un gir en l’estratègia de Junts envers la societat espanyola.  

[noticiadiari]2/264651[/noticiadiari]
El president fa una altra afirmació engrescadora: és bo posar-se d’acord sobre els desacords. És un plantejament bastant insòlit, però que pot tenir recorregut. De moment, ha donat l’oportunitat al PSOE d’explicitar la part visible de la seva estratègia catalana. El PSOE-PSC es proposa recompondre el projecte estatutari del 2006 per intentar guanyar les pròximes eleccions autonòmiques. Per tant, l’independentisme té una finestra d’oportunitat. Indica que ha d’afinar notablement el seu projecte intern a Catalunya. Ha d’aprendre a aprofitar el marc autonòmic sense quedar-s’hi enganxat, mostrar-ne els brutals dèficits que genera, i engrescar la ciutadania amb un projecte per al país que pagui la pena. 

El líder de Junts parla d’un acord històric. En aquest sentit, no em faig cap il·lusió. Al president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, l’il·lumina més el poder que la història. El PSOE precisa set vots, res més. No crec que de moment hagi insinuat res que indiqui una rectificació històrica sobre Catalunya. Puigdemont té consciència de la història del país, i sap que els estatuts de 1931, 1978 i 2006 van sorgir de moments crítics entre les elits estatals. La constant que posen en relleu són acords pretesament històrics que acaben en regressions històriques. Són apostes tàctiques que un cop han resolt la crisi de l’Estat, un cop han canalitzat la pugna sovint ferotge entre la dreta i l’esquerra, sempre acaben sent acords qüestionats i rebaixats per l’aparell estatal. Sense excepcions, Espanya posava en marxa, amb una prestesa digna de millor causa, la minoració dels continguts, del sentit i de l’abast dels pactes. Si una sola vegada l’Estat i, per tant, els partits espanyols, haguessin actuat amb lleialtat envers els acords mai s’hauria arribat a la situació actual. Catalunya podria haver gaudit d’un nivell de sobirania suficient i fins i tot, Espanya podria haver estat un país democràticament respectable per a un nombre elevat de catalans. 

Una altra de les conviccions del president és que no hi ha camí alternatiu a la independència que pugui garantir la supervivència de Catalunya. Penso el mateix. L’autonomisme està enfonsant el país, però el que s’ha signat pot donar ales a més autonomisme, encara més dirigit des de Madrid. Crec que el PSOE insinua amb l’acord una política més agressiva de desarmant ideològic de Catalunya. I fins i tot, penso que acabarà acceptant un referèndum quan tinguin la certesa que el poden guanyar. 

Una altra de les afirmacions de Puigdemont és que estem preparats per si hi ha eleccions. Aquí sí que discrepo. L’independentisme no està preparat, està profundament desunit, desmobilitzat i desmotivat, i fins i tot diria que desconcertat. La raó és ben simple: Junts, ERC i la CUP posen en relleu, dia a dia, un batibull argumental que ja voldria jo pels partits espanyolistes i una voluntat de destrucció del contrincant digna de la millor causa. En tot cas, ell mateix avisa -i fa bé- que és millor que ningú s’enganyi. El pacte signat no resol, diu ell, el problema de fons. Té raó. Entre altres coses perquè el document signat és, sorprenentment, més de narrativa que de concreció. No tinc dubte que el PSOE tractarà de donar-li la volta.

Diu també el líder de Junts que el seu partit no ha aguantat tots aquests anys per acabar salvant una investidura. Però ho ha fet. Amb recel i desconfiança, però ho ha fet. I personalment em sembla bé. No pel fet de salvar els socialistes, sinó perquè obre una finestra d’oportunitat a l’independentisme, que es troba encallat des del 2017. Millor, doncs, que no ens confonguem. Dono per bona la negociació, de la mateixa manera que dono per fet que ningú abaixarà la guàrdia. El PSOE segur que no i vull pensar que Junts tampoc. No perdem de vista les lliçons que amaga la història. Malfiem del que farà l’Estat i cadascun dels partits espanyolistes.  

A Madrid la lluita pel poder ha donat molts episodis com el que estem vivint. En tot cas, la investidura és un contra mirall de tot el que va suposar l’1 d’octubre del 2017. Els catalans exigien aleshores una solució democràtica al principal problema polític espanyol: no donar veu als catalans en el nostre anhel de construir un estat democràtic i eficient que acabi amb la misèria política que emana d'Espanya. Catalans desenganyats amb l’espanyolisme que produeix l’extrema dreta, que sintetitza el PP, que fins ara ha replicat el PSOE i que l’esquerra espanyola ha defensat rentant-se’n les mans. Catalans que volíem fer un referèndum que democràticament ens donés veu i un horitzó. Catalans que desitgem poder disposar d’instruments propis d’un estat modern i, per tant, una relació amb la societat espanyola i europea basada en criteris d’igualtat política. Les veus polítiques de Madrid són l’expressió de tot el contrari. Es manifesten rabiosament contra tot el que pugui suposar democràcia. Es mobilitzen contra qualsevol modificació de statu quo estatal. Com sempre fa la política espanyola: treballar autoritàriament per aprofitar i monopolitzar l’Estat en benefici propi. 

Per aquests motius, torno a dir-ho, soc partidari de l’acord, però hi ha raons més que suficients per desconfiar del que succeirà l’endemà de la investidura. És cert que quedarà la legislatura i que els socialistes hauran de continuar mantenint les formes. No tinc dubte que el PSOE trigarà a oblidar el que els ha fet suar el president Puigdemont. També és inqüestionable que el PP mantindrà la manipulació de la qüestió catalana, i és previsible que l’esquerra espanyola continuï sense voler mirar de cara la solució definitivament democràtica del conflicte, és a dir, el referèndum. Sigui com sigui, continuarem escoltant l’espanyolisme d’uns i d'altres assegurant que els catalans no tenim dret a l’autodeterminació. Traduït en termes reals: continuaran sense acceptar el principi democràtic i sense reconèixer que no volen perdre la fiscalitat (vint-i-dos mil milions) que l’Estat obté de Catalunya. 

En conseqüència, un avís. Quan els set vots deixin de ser essencials, l’actitud dels partits espanyols tornarà a canviar. No poden perdre el que Catalunya els aporta i, per tant, d’entrada no poden acceptar el dret a l’autodeterminació. No fos cas que els catalans decidissin marxar. Què passaria, aleshores, amb tot aquest establishment polític que gira al voltant del poder de Madrid? L’estat que ells monopolitzen i manipulen en benefici propi seria definitivament insolvent. El més probable és que el PSOE torni a posar-se taps a les orelles, els mateixos que ha portat des de la seva fundació en relació amb Catalunya. I el més segur és que el PP continuarà embarcat en la seva habitual indolència política.  

I una segona recomanació. La força dels set vots és important, però temporal. El que és decisiu, el que assegura la continuïtat, és la força social i política de l’independentisme. Els set vots poden deixar de ser imprescindibles. En canvi, ningú podrà deixar de banda l’independentisme si continua mobilitzat, unit, ampli, basat en una estratègia socialment identificable, capaç de ser identificat per la ciutadania com la veritable solució dels problemes que té Catalunya i, també, Espanya. Mentre tot això sigui feble, i ara ho és, el perill regressiu serà alt. 

Per tant,  l’acord és rellevant i positiu, però no suposa cap punt zero d’una nova relació entre Catalunya i Espanya. El punt zero, en termes democràtics, és l’acceptació del dret a l’autodeterminació, exigeix un PSOE disposat a tallar amb la seva pròpia història respecte a Catalunya. I, almenys de moment, res apunta que estigui disposat a fer-ho. El punt zero es produirà quan la força democràtica del moviment independentista pugui imposar a l’Estat, i als partits que el monopolitzen, un reconeixement inequívoc del nostre dret a l’autodeterminació, i per tant, l’altra cara de la moneda: la conversió d'Espanya regida inequívocament pel principi democràtic. 

Fer de polític, aventurava l'escriptor Josep Pla, ha de ser una cosa molt desagradable, i s’estranyava i trobava inexplicable que encara hi hagués gent que la fes. Doncs sí, és desagradable. És desagradable haver de contradir-se i aquesta negociació està plena de contradiccions. Però darrere del fet inexplicable de la política, hi ha la voluntat per part d’alguns de desfer els nusos que ens perjudiquen. I aquest acord és una manera de sortir del nus que ens van fer i ens vam fer l’any 2017. Vull posar en relleu el meu respecte pels que han assumit prendre decisions difícils davant dels dilemes complexos que envolten la política i la societat catalana.