L'estrèpit de la guitarra Fender Stratocaster blanca va despertar tot d'una les 200.000 persones que encara s'arreplegaven fent badalls a la granja de Max Yasgur, a Bethel (Nova York), després de "tres dies de pau i música", deia l'eslògan (i d'un caos organitzatiu de ca l'ample). Dilluns, 18 d'agost del 1969, nou del matí. Jimi Hendrix era allà per tancar el Festival de Woodstock i subministrar-hi la imatge poderosa: l'assalt a l'himne dels Estats Units, The star-spangled banner, en una versió deformada per la distorsió i la palanca del vibrato, convertint-lo en un udol rabiüt, on s'hi ensumaven l'èpica i la ferida.

Símbol portador d'emocions barrejades: Hendrix va trobar la manera d'expressar patriotisme i crítica corrosiva al seu país, a la llum de la guerra del Vietnam, tot acollint-se a aquesta capacitat d'entomar el desballestament de les seves coses, per sagrades que puguin semblar, que tenen als Estats Units. És saludable que els símbols nacionals no puguin quedar exempts de l'esmena, de la ira o de la reinterpretació lliure. És de país insegur, fràgil, apel·lar als més alts tribunals perquè algú crema una bandereta.

A Jimi Hendrix, Woodstock el va agafar una mica a contrapeu, ja que la seva renovada banda, que va batejar com Gypsy Suns and Rainbows, era amb prou feines en període de proves. De fet, no duraria gaire. I no estava previst que hagués de tancar el festival: la tasca estava assignada a un pintoresc actor i cantant cowboy anomenat Roy Rogers, a qui l'horari no va fer el pes i va declinar. Ben trobada substitució. L'actuació va ampliar més encara la imatge d'un Hendrix que ja rebia honors d'estrella.

La figura del guitar hero estaria destinada a esdevenir un clixé rebregat al llarg de les dècades següents, però Jimi Hendrix pertanyia a una categoria a part. Instrumentista carismàtic, virtuós, vertiginós, ple d'inventiva, tècnicament revolucionari i alhora showman, però també un compositor molt dotat i un explorador de les possibilitats de l'estudi de gravació, com va quedar demostrat, en particular, en les entremaliadures electròniques del doble àlbum Electric Ladyland (1968).

Cal reivindicar Hendrix com un artista total, un músic de cor, sense por al canvi, en permanent recerca d'incentius. Impossible especular amb el rumb que podria haver pres la seva carrera si el 18 de setembre del 1970 no s'hagués atipat de barbitúrics. Però la seva empremta continua viva en molts fronts de l'escena musical, del heavy metal al rock alternatiu i les avantguardes, fins i tot en els solos dels guitarristes d'alguns cantants melòdics.

Fa cinquanta anys que procedia a despertar de cop el públic somnolent i exhaust de Woodstock a cop de riff i de solo enfurismat. I aquests dies, per cert, arran de l'aniversari, els mitjans han buscat sense èxit algun conciutadà nostre que hagués estat al festival. Al de l'illa de Wight, al Regne Unit, sí que hi va haver assistents vinguts de Catalunya, però, i a Woodstock? Amb els seus testimonis o no, però, la llegenda ja és indestructible.