Tot seguint amb atenció diversos reportatges en diferents cadenes de televisió, d’aquí  i de fora,  sobre el resultat del referèndum turc i la figura d’Erdogan, topo un cop i un altre amb una imatge que m’inquieta i em crea rebuig. Em refereixo a la salutació habitual de Recep Tayyip Erdogan, en actes públics, mítings i manifestacions, consistent a alçar la mà dreta enlaire, replegant-ne el dit polze al bell mig del palmell, de manera que es fan visibles la resta dels quatre dits estirats i separats entre ells. Fins i tot damunt la seva taula de treball, el líder turc té una petita escultura amb una mà disposada de la manera que acabo de descriure. Aquest gest, que es va popularitzar a El Caire en la primavera àrab de fa pocs anys, s’hi troba avui prohibit, atès que el règim egipci actual el considera radical i vinculat als Germans Musulmans. Dit això, sense cap connexió ideològica amb Erdogan, hi ta també un cert nombre de catalans que fan el mateix gest, idèntic, sense cap diferència: mà alçada amb els quatre dits separats enlaire, se suposa que simulant les quatre barres de la bandera nacional, i el dit gros arronsat. Fa temps que l’he vist en actes patriòtics, sobretot amb motiu de l’11 de setembre, o bé més recentment en alguna de les diverses mobilitzacions o concentracions inherents al procés polític actual. L’han fet ciutadans anònims, però també líders polítics destacadíssims, tant amb la mà dreta alçada com, sovint, completant el ritual tot posant-se-la damunt del cor, simultaniejant les dues posicions. Em sap greu dir-ho, perquè estic convençut que, en tots els casos, és un gest de bona fe, però no puc evitar que em faci mal d’ulls. Això d’alçar el braç amb la mà dreta enlaire, no sé com dir-ho, no em crea bones vibracions. No diré que es tracti d’una pràctica carrinclona, però sí que per a qualsevol observador exterior pot sobtar en la mesura en què, per un instant, pot dur-los a establir algun tipus de relació gestual amb les pràctiques icòniques del nacionalsocialisme, el feixisme o el franquisme. Encara ara, quan veig nacionalistes serbis alçant la mà amb els tres dits –gest, per cert, que també fan alguns líders de C’s- m’agafa un no sé què que m’invita a escapolir-me ràpidament de l’escomesa simbòlica.

El mateix gest de la mà alçada coexisteix amb la pràctica del puny alçat –el dret o l’esquerra, segons les tradicions polítiques- en cantar o sentir Els Segadors. Sempre he pensat que, aquí, el comportament de molts catalans en el moment que sona o s’entona l’himne nacional no és gaire diferent a quan sona l’himne del Barça. Vull dir que cadascú per on l’enfila, que hi acostuma a haver una mena de policromia de comportaments d’una riquesa infinita, de manera que gairebé ningú adopta la mateixa posició que el veí. Normalment, en tots els països del món, l’himne nacional té una força simbòlica enorme en l’imaginari col·lectiu, de forma que tothom manté una actitud general de respecte, de respecte pel passat nacional i pel futur col·lectiu que vindrà. Els civils escolten o canten l’himne nacional posant-se drets, amb els braços estirats a cada costat del cos, mentre els funcionaris públics pertanyents a cossos uniformats i armats es col·loquen la mà dreta al mateix costat de la gorra, des que sona la primera nota fins a la darrera. Hi ha països, també, on és costum que civils i militars mantinguin la mà dreta damunt del cor, durant tota la durada de l’himne. I això és així tant pel que fa al propi himne nacional, com a la cortesia que s’expressa en sentir l’himne nacional d’un país amic, aliat o visitant. Fins i tot hi ha lleis i normatives molt estrictes relatives al capteniment que s’ha de tenir en relació a l’himne o la bandera nacionals.

Aquí, a l’hora dels Segadors, n’he vist de tots colors: gent que es comporta com ho faria qualsevol ciutadà de qualsevol país del món, amb un cert aire solemne, seriós, fins i tot amb una certa marcialitat, amb els braços estirats a banda i banda del cos, llevat dels mossos d’esquadra que fan la salutació militar. Però també hi ha aquell mosaic gestual a què abans al·ludia: els uns saluden alçant la mà dreta amb els quatre dits enlaire, uns altres alcen el puny dret, uns altres l’esquerra, els de més ençà xerren amb el del costat, els de més enllà duen una mà a totes dues a la butxaca, mentre d’altres les mantenen unides al darrere, al final de l’esquena, com aquell jubilat que mira l’estat de les obres per un forat de la lona que les protegeix i sempre hi ha qui consulta el mòbil, per si de cas.... I tant se val que els Segadors es cantin des de la mesa del Parlament o l’hemicicle, el saló de sant Jordi de la Generalitat, davant la tomba de Companys o el congrés del partit. En fi, segurament que una cosa deu ser l’himne del partit o de la ideologia corresponent  -sempre, clar, que se’n tingui, d’ideologia- que representa només una part de la societat, en congressos, consells nacionals, o assemblees,  i tota una altra un himne nacional que representa tota la nació i és un símbol d’unitat nacional, per damunt de les diferències partidistes. En aquest darrer cas, a mi personalment, m’hi sobren tant els punys com els dits. M’hi sobren singularitats gestuals i m’hi falten ciutadans nacionals.