Des de l'inici de la crisi econòmica actual a la Unió Monetària Europea (EMU en les seves sigles en anglès) s’han produït diferents situacions d’emergència, especialment en els països del sud. La crisi sembla que en aquestes darreres setmanes pot tenir algunes repercussions, fins i tot a Alemanya i als països del nord d’Europa. La resposta dels policy makers, especialment els europeus, ha estat una barreja de deixar passar el temps i de polítiques radicals d’austeritat que tendeixen a empitjorar la situació de crisi.

Tanmateix, tal com han assenyalat alguns economistes heterodoxes (postkeynesians), des dels seus inicis l'EMU i l'euro estaven destinats a no funcionar bé. Quan els països europeus van entrar a l'EMU com a conseqüència van adoptar l'euro com a moneda: una moneda ni pròpia ni sobirana. I al mateix temps, continuaven tenint la responsabilitat de la política fiscal estatal o nacional. Aquest és el pecat original, el defecte principal, de la zona euro: la separació de la política fiscal d’una moneda sobirana. Es parteix, doncs, d’un defecte de disseny de l'EMU i del propi euro. Amb l’adopció de l’euro, els estats de la zona euro es van convertir, en part, en l’equivalent a un estat americà: són usuaris de l'euro però no són emissors de l'euro. Però estan pitjor perquè no poden aprofitar-se de la política fiscal del Tresor americà, ja que el seu equivalent europeu no existeix.

A partir d’aquest pecat original, els països de l’euro s’havien de trobar inevitablement amb dos problemes: primer, davant d’una recessió els seus pressupostos passarien automàticament a tenir importants dèficits públics, els quals s’haurien de finançar a través del BCE i/o dels mercats financers, i això donaria lloc a creixents primes de risc sobre el seu deute, quins tipus d’interès tendirien a créixer, cosa que provocaria més augments dels dèficits en un cercle viciós difícil de frenar. Segon, al no existir un Tresor europeu, els estats individuals han esdevingut responsables dels seus propis sistemes bancaris i sembla impossible que siguin capaços de salvar-los/rescatar-los dels seus problemes sense que els seus governs s’enfonsin en la bancarrota. A partir de la desregulació i la disminució de la supervisió del sistema bancari, aquest ha pogut endeutar-se massivament i lliurement, però un cop les bombolles peten i els bancs són incapaços de tornar els seus deutes, els governs tampoc poden fer-se càrrec d’aquesta càrrega perquè ja no tenen una moneda sobirana, ni tampoc un Tresor europeu. Davant de la passivitat del Banc Central Europeu (BCE), en les seves funcions de banc de bancs i de prestamista en última instància, es produeix un moviment massiu de dipòsits des dels països que entren en crisi cap a Alemanya, i altres països del centre i el nord d’Europa, per cobrir-se davant d’una eventual sortida de l’euro d’algun d’aquells països i que, per tant, els dipòsits ja no fossin en euros sinó en una moneda que es depreciaria de forma important respecte a l’euro. Tanmateix, i vistes les últimes tendències a Alemanya i altres països del centre i el nord d’Europa, qui ens diu que no hi començarà també a haver moviments massius de dipòsits des dels bancs alemanys i d’altres països centrals cap a una altra moneda diferent de l’euro?

Els governs on no hi ha hagut divorci entre la política fiscal i la sobirania monetària no tenen aquest problema del cercle viciós dels costos creixents de l’endeutament: USA, Japó, Regne Unit, Austràlia, Suècia,... Aquests països poden tenir grans dèficits pressupostaris que suposen elevats ràtios de deute respecte al PIB però amb uns tipus d’interès molt baixos del deute governamental a curt termini i també dels bons del deute a llarg termini, i sense primes de risc. I aquests tipus poden mantenir-se baixos tant de temps com vulguin els corresponents bancs centrals amb moneda sobirana. Però, en canvi, això no ho poden fer els països de l'euro, especialment els de la perifèria, els costos del deute dels quals (i les primes de risc) creixen i creixen, tot i tenir unes ràtios del deute respecte al PIB molt menors que al Japó, per exemple.

I en una hipotètica independència de Catalunya, amb un estat propi i conseqüentment una hisenda pròpia pel país, què és el que ens interessaria? Sens dubte, formar part de la Unió Europea però no estar a l'EMU i, per tant, no tenir l'euro com a moneda, com estan ara Suècia i el Regne Unit i, en part Dinamarca. Catalunya és Europa, per història, per tradició, per voluntat pròpia i, per tant, sembla lògic que formi part de la Unió Europea, sense mitificar-la, sense demanar-li més del que ens pot donar, com alguna vegada es tendeix a fer des del catalanisme. Però amb una moneda pròpia i sobirana (caldria buscar-li un nom) que pugui ser emesa pel Banc Central de Catalunya, sense límits imposats. Amb això, i tal com els passa als països abans esmentats, i als altres que tenen monedes pròpies i sobiranes, Catalunya no tindria cap risc de insolvència ni cap perill de fer fallida i, a més, els tipus d’interès del seu deute serien molt baixos i no hauria de pagar primes de risc. Al mateix temps, podria utilitzar el tipus de canvi de la moneda com a instrument de política econòmica, i el seu propi Tresor per a fer, quan calgui, polítiques fiscals d’estímul de l’economia, lluny doncs del cercle viciós que provoquen les actuals polítiques d’austeritat. Tot el contrari del que li passaria si entrés a formar part de l’euro.