La vida política d’una persona és molt imprevisible. Un dia pot figurar a les travesses per liderar un partit i acabar finalment sacrificada pels seus en una rocambolesca i cínica maniobra ideada per tapar la sagnia. Així és com la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes ha acabat caient, tocada de mort per l’escàndol del màster amb notes falsificades que van destapar els periodistes d’eldiario.es, víctima -ironies de la vida- de la mateixa recepta que va aplicar als seus predecessors fent evident a ulls de tothom la seva ambició per escalar posicions.

Però Cifuentes no comptava esdevenir un problema per al seu partit, i encara menys després dels esforços esmerçats per projectar-se com a referent al PP en la lluita contra la corrupció. Fins que les imatges d’un furt el 2011 -la filtració de les quals ha evidenciat que van ser guardades com a valor documental malgrat l’episodi no va acabar amb denúncia- han aplanat el terreny a Rajoy per deixar caure la presidenta de la comunitat de Madrid, amenaçada per una moció de censura que posava en perill el gran baluard dels populars. Una dimissió que ha permès al PP recuperar amb insòlita celeritat la confiança de Ciutadans per mantenir la presidència i posar fi al pols que la madrilenya mantenia al si del partit.

Tot plegat el mateix dia que Rajoy s’ha deslliurat d’un altre gran maldecap que amenaçava la governabilitat a Espanya i abocava el seu partit encara més a la desfeta a les portes d’un any electoral. I és que el PNB ha evitat frenar la tramitació dels pressupostos de l’Estat després d’un acord que segons els nacionalistes bascos garanteix, per una banda, l’aixecament del 155 si hi ha govern a Catalunya i, per l’altra, l’equiparació de les pensions amb l’IPC. Una medalla que els populars es podran penjar hàbilment com a resposta a les pressions socials.

Rajoy resisteix malgrat els escàndols de corrupció al seu partit, la gestió maldestre del conflicte amb Catalunya que ha abocat l’Estat al descrèdit internacional, la pèrdua de majoria absoluta i el desgast de la pugna electoral. La pregunta després del cas Cifuentes, que ha acabat dimitint per les imatges d'un furt mai denunciat, és inevitable. Com pot ser que la filtració d’uns papers comptables del partit del govern espanyol investigats per corrupció on apareixen textualment les inicials del president -M.Rajoy- no hagi tingut conseqüències polítiques?

Només hi ha una explicació possible que sigui capaç de contenir l'engranatge político-mediàtic i és que la seva caiguda ara no interessa. El mateix motiu que manté en silenci els detractors al seu partit, a l’Estat i a Europa. Però caldrà veure fins quan aguanta el castell de cartes de Rajoy, que com ja ens han acostumat les sèries (vegin l'americana House of cards si poden), pot desplomar-se de cop.