Qualsevol anàlisi acurada de la reacció de les administracions davant la propagació del coronavirus convindrà que es van cometre errors de percepció, que van conduir a una resposta tardana a la pandèmia. Les anàlisis superficials, més volàtils que les serioses, arribaran a la mateixa conclusió. No passa res per admetre-ho. De fet, la lentitud en la resposta no té color polític, perquè en trobem a esquerra i dreta, aquí i a l'altra punta del continent. No hi havia cap sistema sanitari suficientment dotat, tampoc el nostre, per entomar una onada de tal dimensió.

Assumida la reflexió, determinats debats perden sentit més enllà del caïnisme de les relacions polítiques i del soroll dels seus altaveus, que funcionen a tot drap a les xarxes socials. Es va col·lapsar la sanitat i vam col·lapsar com a societat. Digerim-ho. La qüestió és què fem tots plegats per sortir del clot, amb les mínimes esgarrinxades possibles i sense cops de colze que deixin els més vulnerables un altre cop enrere. Ens cal extreure lliçons -de l'actualització del nostre sistema sanitari fins al model d'atenció dels nostres avis-, i trobar les eines adequades per actuar amb diligència i encert en el futur.

I aquest debat, el de trobar la resposta més eficient i socialment responsable, és el més constructiu ara mateix. I això no implica oblidar el que s'ha deixat de fer ni negligir en l'auditoria del que es podria haver fet millor. De fet, la necessitat de millorar la reacció exigirà un estudi independent de l'actuació científica i governamental, un balanç allunyat de l'escomesa parlamentària. Farà falta, però, un fair play que no es divisa per enlloc. El coronavirus és la primera pandèmia moderna que ens ha condemnat a la reclusió. I només sabem això, que és la primera. Que no ens haguem de lamentar més endavant del que no hem estat capaços de fer.

L'anterior patacada econòmica, la de fa una dècada, es va resoldre amb desigualtats eixamplades per la recepta de l'austeritat mentre dels abusos dels mercats només se n'explicaven les conseqüències. Es van trobar a faltar respostes d'esquerres. Ara, també. A Espanya, el primer govern de coalició progressista dels darrers 40 anys ha farcit la comunicació de la crisi d'uniformes i militars, la conciliació de feina i criança dels fills s'ha arraconat a l'àmbit privat, el paquet d'ajudes s'ha basat majoritàriament en préstecs públics i de la banca, en l'ingrés vital mínim s'han fet mil giragonses, la Moncloa no ha aconseguit que l'Íbex-35 comprés deute públic per comprometre's en el moment de més debilitat estructural, s'han centralitzat les decisions liquidant per la via dels fets la idea mai aplicada d'un Estat federal i les províncies han recuperat vigència com a unitat territorial del desconfinament. El vernís progressista dels discursos desplegats mesos enrere s'ha rovellat, certament.

En situacions de complexitat, afloren els models de governança dels líders polítics. El de la coalició que lidera Pedro Sánchez ha fet evident la predilecció per les decisions centralitzades, poc sensible a les singularitats autonòmiques. La distància amb aquell Sánchez que aspirava a recuperar el poder -el de l'Espanya plurinacional- és sideral. La pandèmia ha posat contra les cordes tots els governs, sí, però dels inquilins de la Moncloa se n'esperava una resposta que presentés diferències substancials amb el guió del PP, poc constructiu ja sigui al timó d'Espanya o a l'oposició. ERC no es pot sentir còmoda amb la gestió desplegada pel PSOE i Podem.

Del govern de coalició de la Generalitat encara se n'escruten les respostes, que hauran de premiar les polítiques socials i la recerca. El Govern que va eternitzar el desplegament de la renda garantida -el reglament s'ha aprovat aquesta setmana i la llei és del 2017- ha posat al llistat de prioritats la renda bàsica universal; l'executiu que envia els Mossos a desnonar ha clamat per suspendre el pagament de lloguers en temps de confinament. Faran falta fets, doncs, més que paraules.

La confecció dels pressupostos, des de les inversions fins a futures decisions sobre política fiscal, faran creïble o no el relat que la Generalitat té una recepta pròpia. El Govern de coalició -no sempre ben coordinat- no ho tindrà fàcil, perquè els recursos són limitats, l'Estat colla i la crisi és de proporcions mastodòntiques. Tampoc hi ha cartografia de com enfilar la següent etapa, perquè es trepitja terreny desconegut.

Arribaran les respostes d'esquerres entre tanta adversitat? Val més que arribin, perquè els efectes de la patacada es preveuen llargs i l'estabilitat social només s'aconseguirà amb ajudes directes i no amb complexos mecanismes de crèdit que remeten a antigues ensopegades. L'altra cara de la moneda ja sabem quina és: la de les sortides individualistes, per essència, poc avesades al benefici col·lectiu. Aprofitem que les administracions són avui el centre de totes les coses. Fem que despleguin el poder públic, que intervinguin com no s'haurien imaginat que farien.