La Catalunya dels 8 milions és un país molt diferent de la recent Catalunya dels 7 milions, que encara podia viure de les inèrcies de la Catalunya dels 6 milions i rendibilitzar-ne les antigues polítiques i llocs comuns. Un exemple clar d’això és el sistema educatiu: la diferència principal de la Catalunya dels 8 amb la Catalunya dels 6, rau, òbviament, en els orígens dels alumnes i les correlacions culturals. Les nostres polítiques van ser dissenyades per una societat que la immigració dels seixanta va convertir en bicultural (la de cultura d’arrel i parla castellana, i la de cultura d’arrel i parla catalana). Aquella societat del passat tenia ganes d'entrellaçar-se perquè les dues comunitats eren molt reconeixibles, el franquisme n’havia aixafat una de les dues i no hi havia ganes de més merder. És així, amb la claredat intrínseca que suposa la coexistència de només dues cultures i dues llengües en un mateix espai que es construïren les polítiques educatives d’aleshores, que tot i no ser exemptes de problemes i canvis, des del principi del sistema autonòmic van gaudir de quòrum pel que fa a les identitats nacionals que s’hi fomentaven. En altres paraules, amb l’antiga sociologia d’arrel bicultural, als instituts es va trobar el punt mitjà perquè la família que se sentia molt espanyola s’hi pogués acomodar, i la família que se sentia només catalana també s’hi notés bressolada. El punt just va ser trobat, essencialment, deixant que la composició demogràfica dictés comoditats: en un barri d’aquí això, en un poble de més enllà, allò altre. La Catalunya del 80% no es va crear amb un cop de genialitat sinó que era pràcticament inevitable.
El mite espanyolista de l’adoctrinament premeditat és fals i està basat en no conèixer la composició demogràfica de Catalunya i Espanya. Si molts fills de la immigració dels seixanta van esdevenir tan catalanistes com els d’arrel catalana fou perquè la barreja va provocar-ho. No el llibre de text recitat per Pujol, no el professor del PSUC, no la lectura de Rodoreda: el culpable capital d’allò que l’espanyolisme anomena “adoctrinament” fou centralment l’existència de companys de classe de cultura catalana que obligava a una consciència bicultural a superar, per fregament, per amistat, per amor. I tot això s’ha acabat. La composició demogràfica de la majoria d’aules públiques de Catalunya ja no permet continuar fent servir l’automatisme de la barreja vuitantera perquè les correlacions culturals ja no són les que eren. Avui, si no hi ha la voluntat d’introduir una determinada identitat cultural o nacional (que cadascú l’anomeni com vulgui), la no-intervenció, porta primer a una atomització del país i després a un relligament cultural d’aquesta Catalunya atomitzada mitjançant la cultura ambiental de punt de trobada: la hispanitat. El millor aliat del pla de Wert era la suma de la globalització amb la inactivitat de les polítiques educatives públiques.
Això que explico, sobre el terreny, amb els alumnes, es tradueix en el fet que la catalanitat és cada cop més l'ètnia concreta d'alguns professors, i, en alguns llocs, d'alguns companys de classe. Poca cosa més. Molts dels lectors segur que han vist el famós vídeo d’uns professors preguntant a alumnes nacionals francesos amb orígens culturals diversos si se senten francesos. Doncs bé, durant anys he fet un experiment semblant a gairebé tots els instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona on he treballat. Així, he preguntat a molts grups classe, en ambients distesos i entremig de moltes altres preguntes: “qui de la classe creu que és català?” i una majoria recurrent entenia “ser català” com ser de família de parla catalana, i es produïa un moment de curtcircuit mental per part dels estudiants molt interessant. I llavors feia la segona ronda: “qui de la classe creu que és espanyol?” i una majoria incontestable entenia “ser espanyol” com tenir la nacionalitat espanyola (les excepcions eren normalment els pocs catalanoparlants familiars que a casa havien rebut algun tipus de consciència diferenciada). No us vull fer creure que el que han vist els meus ulls sigui una mostra representativa perquè estadísticament no té base científica, però penso que amb una mica d'observació social es pot arribar a la conclusió que això que explico dels meus alumnes és molt possible que sigui una situació generalitzada a les zones més poblades, i conseqüentment, sigui la lògica majoritària del país. La desídia identitària en nom del sistema educatiu pensat pel passat -i encara avui massa idealitzat- du al fet que la catalanitat sigui la cultura d’uns pocs nadius que pul·lulen -dissimulats- per l’ambient, i la hispanitat superficial sigui la cola d’una multiculturalitat descohesionada. Wert, de vegades la vida pot ser meravellosa.
La lògica sistèmica actual, provinent dels líders vuitanteros, es tradueix en el fet que dins de les aules no es construeixi cap identitat cultural concreta: no s’ensenya el fet de la nacionalitat històrica catalana (per dir-ho en termes molt constitucionals) i tampoc s’ensenya el fet nacional espanyol. Evidentment, els professors de socials i llengües ensenyem una mica d’història i cultura d’Espanya i Catalunya -a l’ESO, molt poca-, però ningú es preocupa de relligar la cultura amb l’entorn i el present per crear identitat. Ningú es preocupa de dir-li a la cara al nano nascut aquí o al nano que acaba d’arribar: “La cultura catalana té això i allò, i tu, com que estàs en aquest institut, esdevindràs català i no deixis que ningú et digui el contrari [nota: crec que això només passa en la imaginació antisociolingüística de la demògrafa Anna Cabré, un dia en parlarem]. La nostra bandera és aquesta, que ve d’aquí, que té tantes barres. Els nostres himnes són aquests que sonen així i diuen això, el nostre idioma propi surt d’aquí i es parla en aquest tros del mapa. Els nostres personatges històrics són aquests, i la nostra cultura popular té aquesta dansa, aquesta torre humana, aquest gegant, aquest drac, aquest dimoni flamejant, aquesta polèmica plaça de toros, etc. La nostra música va des d’aquesta fins aquest altre”. Ningú es preocupa d’ensenyar tot això, ja que antigament no feia falta perquè sortia sol pel simple contacte social bicultural avui ja atropellat. Això sí, farem assignatures optatives de totes les menes i formes, donarem màniga ampla a tots els instituts del país perquè inventin l’optativa que vulguin, però mai trobarem el moment per formar als alumnes un imaginari compartit que cohesioni el país i faci que els migrants tinguin una identitat de destí ben pensada sobre la qual construir el seu futur sense perdre les seves arrels, i els nascuts aquí s’entenguin a ells mateixos i es relliguin a la seva canviant demografia.
El Departament i el Parlament tenen majories prou àmplies i marge dins del currículum per a introduir mecanismes i assignatures de construcció nacional i relligament cultural-identitari, però suposo que fet i fet no deu ser prou important perquè deuen considerar que cohesionar la Catalunya del futur és una cosa que ja anirem trobant i que aquestes històries que explico són marcianades que mai han fet falta; total, les inquietuds sobre la identitat als instituts no són un nínxol polític prou important i la revolució demogràfica que estem vivint no rebentarà cap costura, segur. De fet, podria ser que els catalans acceptessin de bona gana que el futur es construeixi sense una cohesió identitària als instituts (que és un vas comunicant amb l'acceptació de la segregació), però abans ens ho hauríem de preguntar. I precisament, la meva queixa és que no ens ho hàgim preguntat, que es defugi la conversa identitària, un debat que potser interessa més del que sembla quan els nets de la Catalunya bicultural dels seixanta, independentment del seu origen, estan tenint una conversa social sobre fer el salt de la pública a la concertada o privada, o de la pública metropolitana a la pública rural, com a refugi des d’on garantir -molts cops il·lusament- qualitat, tranquil·litat i comoditat cultural en el període educatiu dels seus fills. El proper i darrer article d’aquesta sèrie: implicació familiar i docent amb llengua i oralitat.
El mite espanyolista de l’adoctrinament premeditat és fals i està basat en no conèixer la composició demogràfica de Catalunya i Espanya. Si molts fills de la immigració dels seixanta van esdevenir tan catalanistes com els d’arrel catalana fou perquè la barreja va provocar-ho. No el llibre de text recitat per Pujol, no el professor del PSUC, no la lectura de Rodoreda: el culpable capital d’allò que l’espanyolisme anomena “adoctrinament” fou centralment l’existència de companys de classe de cultura catalana que obligava a una consciència bicultural a superar, per fregament, per amistat, per amor. I tot això s’ha acabat. La composició demogràfica de la majoria d’aules públiques de Catalunya ja no permet continuar fent servir l’automatisme de la barreja vuitantera perquè les correlacions culturals ja no són les que eren. Avui, si no hi ha la voluntat d’introduir una determinada identitat cultural o nacional (que cadascú l’anomeni com vulgui), la no-intervenció, porta primer a una atomització del país i després a un relligament cultural d’aquesta Catalunya atomitzada mitjançant la cultura ambiental de punt de trobada: la hispanitat. El millor aliat del pla de Wert era la suma de la globalització amb la inactivitat de les polítiques educatives públiques.
Això que explico, sobre el terreny, amb els alumnes, es tradueix en el fet que la catalanitat és cada cop més l'ètnia concreta d'alguns professors, i, en alguns llocs, d'alguns companys de classe. Poca cosa més. Molts dels lectors segur que han vist el famós vídeo d’uns professors preguntant a alumnes nacionals francesos amb orígens culturals diversos si se senten francesos. Doncs bé, durant anys he fet un experiment semblant a gairebé tots els instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona on he treballat. Així, he preguntat a molts grups classe, en ambients distesos i entremig de moltes altres preguntes: “qui de la classe creu que és català?” i una majoria recurrent entenia “ser català” com ser de família de parla catalana, i es produïa un moment de curtcircuit mental per part dels estudiants molt interessant. I llavors feia la segona ronda: “qui de la classe creu que és espanyol?” i una majoria incontestable entenia “ser espanyol” com tenir la nacionalitat espanyola (les excepcions eren normalment els pocs catalanoparlants familiars que a casa havien rebut algun tipus de consciència diferenciada). No us vull fer creure que el que han vist els meus ulls sigui una mostra representativa perquè estadísticament no té base científica, però penso que amb una mica d'observació social es pot arribar a la conclusió que això que explico dels meus alumnes és molt possible que sigui una situació generalitzada a les zones més poblades, i conseqüentment, sigui la lògica majoritària del país. La desídia identitària en nom del sistema educatiu pensat pel passat -i encara avui massa idealitzat- du al fet que la catalanitat sigui la cultura d’uns pocs nadius que pul·lulen -dissimulats- per l’ambient, i la hispanitat superficial sigui la cola d’una multiculturalitat descohesionada. Wert, de vegades la vida pot ser meravellosa.
La lògica sistèmica actual, provinent dels líders vuitanteros, es tradueix en el fet que dins de les aules no es construeixi cap identitat cultural concreta: no s’ensenya el fet de la nacionalitat històrica catalana (per dir-ho en termes molt constitucionals) i tampoc s’ensenya el fet nacional espanyol. Evidentment, els professors de socials i llengües ensenyem una mica d’història i cultura d’Espanya i Catalunya -a l’ESO, molt poca-, però ningú es preocupa de relligar la cultura amb l’entorn i el present per crear identitat. Ningú es preocupa de dir-li a la cara al nano nascut aquí o al nano que acaba d’arribar: “La cultura catalana té això i allò, i tu, com que estàs en aquest institut, esdevindràs català i no deixis que ningú et digui el contrari [nota: crec que això només passa en la imaginació antisociolingüística de la demògrafa Anna Cabré, un dia en parlarem]. La nostra bandera és aquesta, que ve d’aquí, que té tantes barres. Els nostres himnes són aquests que sonen així i diuen això, el nostre idioma propi surt d’aquí i es parla en aquest tros del mapa. Els nostres personatges històrics són aquests, i la nostra cultura popular té aquesta dansa, aquesta torre humana, aquest gegant, aquest drac, aquest dimoni flamejant, aquesta polèmica plaça de toros, etc. La nostra música va des d’aquesta fins aquest altre”. Ningú es preocupa d’ensenyar tot això, ja que antigament no feia falta perquè sortia sol pel simple contacte social bicultural avui ja atropellat. Això sí, farem assignatures optatives de totes les menes i formes, donarem màniga ampla a tots els instituts del país perquè inventin l’optativa que vulguin, però mai trobarem el moment per formar als alumnes un imaginari compartit que cohesioni el país i faci que els migrants tinguin una identitat de destí ben pensada sobre la qual construir el seu futur sense perdre les seves arrels, i els nascuts aquí s’entenguin a ells mateixos i es relliguin a la seva canviant demografia.
El Departament i el Parlament tenen majories prou àmplies i marge dins del currículum per a introduir mecanismes i assignatures de construcció nacional i relligament cultural-identitari, però suposo que fet i fet no deu ser prou important perquè deuen considerar que cohesionar la Catalunya del futur és una cosa que ja anirem trobant i que aquestes històries que explico són marcianades que mai han fet falta; total, les inquietuds sobre la identitat als instituts no són un nínxol polític prou important i la revolució demogràfica que estem vivint no rebentarà cap costura, segur. De fet, podria ser que els catalans acceptessin de bona gana que el futur es construeixi sense una cohesió identitària als instituts (que és un vas comunicant amb l'acceptació de la segregació), però abans ens ho hauríem de preguntar. I precisament, la meva queixa és que no ens ho hàgim preguntat, que es defugi la conversa identitària, un debat que potser interessa més del que sembla quan els nets de la Catalunya bicultural dels seixanta, independentment del seu origen, estan tenint una conversa social sobre fer el salt de la pública a la concertada o privada, o de la pública metropolitana a la pública rural, com a refugi des d’on garantir -molts cops il·lusament- qualitat, tranquil·litat i comoditat cultural en el període educatiu dels seus fills. El proper i darrer article d’aquesta sèrie: implicació familiar i docent amb llengua i oralitat.