Sobre Alberto Núñez Feijóo hi persisteix la sensació que sempre es queda a mig camí, i que per tant mai acaba de satisfer ningú del tot. Si es mou cap al centre, els falcons del PP -José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso- tenen carnassa per apuntar-ne les debilitats, i Vox es frega les mans. Si es mou -encara més- cap a la dreta, deixa buit un espai que sí que saben aprofitar alguns dels seus barons per guanyar eleccions, i permet al PSOE assenyalar la deriva dels conservadors. No és fàcil ser el favorit a les enquestes, perquè quan sembla que ja has guanyat del tot és quan més decepcions es poden acumular. Els comicis del juliol del 2023 són el resum de la carrera política de Feijóo.
El líder del PP, en tot cas, no pot esperar assegut que la presidència espanyola li baixi del cel. Ha d'omplir els espais, ha de plantejar propostes i, sobretot, ha de projectar que no va a remolc de ningú, encara que sigui per espantar els fantasmes. En aquest context s'emmarca la proposta verbalitzada aquest diumenge, després de reunir-se amb els líders autonòmics del partit, de posar en marxa un visat per punts de cara a l'arribada d'immigrants. Una proposta que no és nova -ja s'aplica en altres països europeus- i que Feijóo no ha pogut evitar vincular a aspectes de seguretat. La "tolerància zero" amb el delicte de cara als nouvinguts també s'hauria d'aplicar a qui ja resideix a l'Estat.
En tot cas, qualsevol debat que vulgui abordar el fet migratori no és complet si no s'aborda la carpeta principal: el model productiu. Si la robustesa de l'economia -que avança a nivell macro però sense millorar les condicions objectives de la vida de la ciutadania- depèn en bona mesura del turisme, dels serveis o de sectors de baix valor afegit, és evident que cal mà d'obra barata, i que aquesta mà d'obra barata prové de la immigració. No té secret. Aquest model, per cert, és el que hi ha al darrere de l'encariment del preu de l'habitatge i de la precarització del mercat laboral. Els partits que veuen amb menys simpatia l'arribada de nouvinguts són els qui -econòmicament- la promouen.
D'immigració n'hi ha i n'hi haurà, perquè Catalunya és un país ric i que planteja oportunitats laborals, encara que siguin precàries. Posar-hi límits, o plantejar la millor manera d'abordar-la, no és comprar els marcs de l'extrema dreta: simplement es tracta de gestionar els recursos públics i materials, que no són infinits. Tan irresponsable és pretendre que el país sigui un reducte de catalanitat pura -i mal entesa- com proposar, frívolament, que Catalunya arribi als deu milions de persones sense aturar-se a debatre quin impacte tindria en la sanitat, l'educació, l'habitatge o les prestacions socials. O sobre una llengua, el català, que fa temps que viu un procés inexorable de minorització.
En tot cas, fins que no s'abordi el model productiu, que és el problema de fons, no hi haurà solucions vàlides per afrontar un debat viciat per l'extrema dreta i alimentat per la rapidesa dels canvis socials. Que la immigració s'ha d'adaptar al lloc on arriba? No té res de racista demanar-ho, perquè és lògic. Ha de perdre la seva identitat? Per descomptat que no. Correspon a les administracions regular el flux i evitar que se'n ressenteixin els serveis públics? És evident. Mentre totes les propostes, com el visat per punts, siguin perquè els partits es miren pel retrovisor els uns pels altres, no es farà res de profit. Encara més si tot càlcul demogràfic es converteix, també, en un càlcul electoral.