"No és just! No és social!" Així s'expressava ahir Pilar Rahola en conèixer el preacord sobre ingressos de cara als pressupostos de la Generalitat de Catalunya que estan negociant el Govern i Catalunya en Comú. Rahola insistia contundentment sobre la injustícia de tornar a l'impost de successions i en que la classe mitja de Catalunya hagi de pagar el 50% dels seus ingressos en impostos. Les seves no seran les úniques crítiques que sorgiran. Però per on les fa i com les fa, les podem prendre com a punt de partida per reflexionar sobre el debat rigorós que no tenim sobre aquests assumptes. Hi ha tres reflexions que voldria compartir.

Primera: Necessitem la veritat. Jason Stanley, filòsof que ha visitat darrerament Barcelona per presentar el seu llibre Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida, planteja que un problema fonamental de la societat actual és la mentida, la falta de veritat. Sempre hi ha hagut qui ha volgut enganyar. La novetat ara, al seu parer, és que és vol destruir la veritat. Si ens carreguem la veritat ja no hi ha debat possible. Tot s’acaba reduint a propaganda. Tot pot acabar tenint a veure amb qui té més altaveus i més poderosos per fer-te caure del seu costat. Aquest hauria de ser una de les nostres grans preocupacions avui. Ara només l’apunto per plantejar que no ens podem quedar en les afirmacions de Pilar Rahola i prou, potser més val llegir esforços com el de Roger Tugas per veure com ens afectarà aquests canvis en la fiscalitat.

Tugas destaca: "Només l'1,5% més ric haurà d'abonar més IRPF i més del 80% de les herències seguiran costant menys d'un euro en impost de successions" i posa un parell  d’exemples pràctics força il·lustratius: Una contribuent amb una renda de 110.000 euros haurà d'abonar 298 euros més i, si té una renda de 220.000 euros, l'increment serà de 1.150 euros. Una herència de 250.000 euros cap a un fill o filla -amb 75.000 euros de valor del pis habitual- costarà 2.932 en matèria de successions -ara serien 173 euros. Poc a veure amb allò que ens deia Rahola. La veritat dels fets per davant i després les valoracions on cada persona ho veurà d’acord amb les seves preocupacions, idees, principis... Ens sembla bé? Massa? Massa poc? Necessitem la veritat per saber i després poder tenir les nostres opinions.

Segona: Què és la justícia? Què és allò social? Rahola insistia en que aquesta mesura no és social, no és justa. Amb aquestes afirmacions prova d'apropiar-se d'unes paraules ben valorades pel conjunt de la ciutadania. Són moltes les iniciatives que es presenten a elles mateixes com a justes, com a socials. Allò que presentem com a just sembla que és allò que és bo que sigui. Allò que presentem com a social sembla que és allò que és bo per la societat. Però les coses són una mica més complicades. Allò just depèn del nostre criteri de justícia o d'allò que una norma estableix, i sempre pot canviar. Per què no ha de ser just pujar els impostos a qui més guanya i baixar-los a qui menys té? Per què ha de ser més just mantenir la situació actual? Aquest és un gran debat que hauríem de tenir. Més enllà si estàs a favor de l'acord o no, més enllà de si som d'un partit, d'un altre, o de cap. Necessitem poder debatre informadament, amb veritat, sobre els impostos que s'estableixen i quin criteris els fonamenten. Haurem d'assumir que no totes les persones tindran la mateixa concepció d'allò que és just. Ningú té en propietat el concepte d'allò just per més que ho digui. Allò just no és una veritat, és una opinió.

Tercera: La caritat ben entesa i l'autocrítica. Fa pocs dies hem viscut el Gran Recapte del Banc d'Aliments i la presentació d'un informe, "Bases per a transformar el model de distribució́ i accés social als aliments", per part de Banc dels Aliments, Càritas Diocesana de Barcelona i la Creu Roja.  Forma part d'un projecte destinat a pensar i fer possible un canvi substantiu en com es fa front a la pobresa. Aquestes entitats estan elaborant anàlisis i reflexions fonamentals per a poder replantejar l'actual model de distribució d'aliments que consideren poc eficaç per combatre la pobresa. Fan autocrítica fonamental. Un model que elles han desenvolupat, que és el seu, però són capaces de veure que no és prou eficaç ni prou just d'acord amb allò que volen aconseguir. El nou model ha de superar la donació, ha de superar el recapte, ha de superar els bancs d'aliments tal com ara funcionen. A l'informe s'explica amb precisió, cal llegir-lo. Podem esperar alguna autocrítica semblant dels partits polítics i governs?

Tres breus reflexions per si ens ajuden a pensar sobre com fem front a reptes fonamentals que avui tenim: una pobresa que augmenta i es cronifica, sabem que un 21% de les persones que viuen a l'àrea metropolitana ho fan en risc de pobresa; la falta de la veritat que necessitem per poder no viure enganyades; i la necessitat de debatre sobre allò que unes i altres considerem just des de les nostres diferències.