Vivim uns moments tan excepcionals que hi ha motius suficients perquè la ciutadania estigui molt indecisa sobre què fer el 14-F. M'agradaria desgranar els diversos dilemes que es poden produir, començant pels que dubten entre votar o abstenir-se. Si la causa de l'abstenció és la prevenció sanitària té molt poca argumentació, ja que tindrà les mateixes mesures de seguretat o més de les que hom troba en els comerços o en els espais culturals.

Pot haver-hi una abstenció de protesta contra la gestió de la pandèmia, sigui perquè es considera que la qüestió sanitària s'ha portat malament, o per l'impacte negatiu laboral o empresarial. Dient que els partits tots són iguals t'estalvies d'haver de reflexionar i comparar. Quins partits governen l'Estat que és el qui té més recursos i competències per abordar la crisi econòmica? PSOE i En Comú Podem. I si bé el govern català té responsabilitats en salut, escoles i residències i en aquests camps no sempre s'ha avançat als esdeveniments, quin dels altres partits que governen la resta de Comunitats Autònomes pot demostrar que ho ha fet millor que el català? Ningú. El PP, Cs i VOX, d'una banda i el PSOE i Podem per altra governen totes les Comunitats Autònomes. El panorama en general és molt pitjor que el català. I en tot cas has de triar qui et mereix més confiança perquè, reconeixent errors o limitacions, el veus amb una actitud constructiva i empàtica al costat de la gent per a sortir-se'n.

Pot haver-hi l'abstenció política pel desengany de fa tres anys. Després de l'1 i 3 d'octubre va venir el 155 i no vam tenir ell poder per impedir-lo. Vam votar amb una lletania que reclamava tornar a completar immediatament allò que no s'havia pogut fer l'octubre. Les entitats i el partit que van començar a difondre una anàlisi més crua de la realitat van ser titllats de tous, covards o traïdors. Així que estem en lluites intestines perquè es pretén continuar venent que el camí és fàcil. Llavors qui digui que no votarà perquè hi ha baralles, també opta per estalviar-se el dolor d'haver d'admetre les nostres febleses i haver de triar qui creu que està proposant superar-les i no amagar-les. Ara bé, si ets dels qui creu que tot és una qüestió de pit i collons, també tens a qui votar. D'aquests es presenten unes quantes llistes.En tot cas, cada abstenció independentista és un vot per a l'espanyolisme.

Un cop aclarit que abstenir-se, bàsicament és una decisió còmoda i de confort, de no haver de triar ni que sigui el mal menor, però que permet que d'altres triïn, cal enfilar el tema de les indecisions entre partits. Aquí ens trobem d'una banda el bloc del 155 i de l'altra el contrari. No m'entretindré a entrar en els matisos que hi ha entre el vot de dreta i ultradreta espanyolista. El votant anti independentista que no s'adona que darrere la bandera de l'espanyolisme no hi ha cap oferta concreta de millora de la vida dels ciutadans de Catalunya està condemnat a auto lesionar-se amb el seu vot. Si és així, l'única recomanació és que aposti per aquella fracció més realista, la que s'allunya de proclames radicals que només fan més inhabitable la vida quotidiana amb els teus veïns o familiars. L'espanyolisme d'Illa pot ser per aquests electors una opció més elegant que la del trifachito.

En el bloc contrari a la repressió i partidari de l'autodeterminació hi trobem tota la gamma de posicions socioeconòmiques, des de la dreta liberal democràtica fins a l'esquerra revolucionària. Si la teva adscripció ideològica és clara tens on triar. Si no és clara, sempre queda Junts que pot opinar una cosa i la contrària pel que fa a programes socioeconòmics. Sigui quina sigui la tria ideològica resta plantejar-se què fer davant el xoc de la Covid-19 i davant el bloqueig de la independència. I per això definir els instruments que tenim a la mà és clau. Mentre no disposem d'estat propi, sinó d'estat en contra, cal atrinxerar-se en les institucions subestatals: ajuntaments, diputacions i Generalitat. Per tant, és clau determinar qui presideix especialment els òrgans supramunicipals.

Una altra consideració és que en la pròxima legislatura no es preveu que sigui possible la independència. I totes les forces sobiranistes estan d'acord que el mínim comú és lluitar per l'amnistia i l'autodeterminació. I alhora amb les competències de la Generalitat i les altres institucions coordinades, malgrat les limitacions, encarrilar el canvi tecnològic i econòmic per crear ocupació de qualitat, accelerar la transició energètica, abordar models de gestió sostenibles socialment dels serveis públics, etc. I per això es necessita un govern fort i estable que espremi l'autogovern en benefici de tots i no perdi el temps en batalles simbòliques que només porten al desengany i a la repressió inútil.

Arribats a aquest punt veiem que Junts presenta una candidata que promet govern dels nítids per fer més declaracions des d'una Generalitat que es considera una nosa; que tan aviat aixeca la DUI com suplica a Europa, que pretén que els problemes d'inhabilitació que pugui tenir amb la justícia (encara que siguin injustos pel zel emprat) per presumptes irregularitats computin en el martirologi independentista. I que no vol sentir a parlar de cap suport de Comuns, i només l'utilitari de la CUP, però amb un programa prim i contradictori si ens atenim a la polifonia de les celebritats amb què s'han configurat les llistes.

Tenim Comuns posant vetos a Junts i al PDECat, però en canvi brindant-se a ser la crossa d'un partit del 155 i a rebre el suport de Valls. Tenim la CUP que vol governar i es defineix com ingovernable; que no vol donar suport a ningú imputat però segons com sí; que diu combatre la dreta i garanteix la continuïtat dels oligopolis en la prestació de serveis.

Tenim el PDECat que s'ha decidit, molt tard, a assumir el llegat convergent situat al centredreta, enemic d'aventures i per tant de la política de Junts. Llàstima que aquest llegat inclou també els pactes sociovergents de sempre, que ara es podrien arribar a justificar a escala municipal però no més amunt.

I queda Esquerra que ha optat per una llista de la pedrera, poc espectacular, però que posa l'èmfasi en un equip preparat per una cursa de relleus que ja dura 90 anys. ERC no veta a ningú dels qui volen, amb més o menys entusiasme, l'autodeterminació, la fi de la repressió i un programa progressista per reconstruir el país. Per tant, malgrat les negatives creuades a dreta i esquerra i entre autodeterministes de diferent velocitat, Esquerra branda en solitari la bandera del govern i/o acord de governabilitat ampli; l'únic que pot ser fort i que pot avançar en una via àmplia, amb més gent, amb més consens, acumulant contrapoder davant l'Estat.

Així que cal plantejar-se si amb el teu vot vols garantir la inestabilitat i perdre quatre anys més que ens allunyaran de l'autodeterminació i del progrés social. Cal pensar si amb el teu vot et fas còmplice de qui prioritza la puresa del seu programa i bloqueja la unitat d'acció dels demòcrates. El 14-F és una segona oportunitat per esmenar els errors i treballar per superar els obstacles detectats. Però si la dinàmica del bloqueig continua després del 14-F i s'acaba en un govern feble, amb president inhabilitat per desídia pròpia o amb repetició d'eleccions per bloqueig, no hi haurà una tercera oportunitat. Ja cal que fora dels escenaris i els focus mediàtics, a hores d'ara, ja hi hagi qui estigui estovant les posicions enfrontades perquè la constitució del nou govern sigui fulminant. Si es torna al trist espectacle dels estires i arronses dramatitzats de fa tres anys, s'haurà cremat la segona oportunitat.