El debat dels símbols i la seva presència a l’espai públic, el de les despulles de Franco i el dels pressupostos de l’Estat han marcat la setmana i ens donen força pistes del curs que afrontem, tardor calenta inclosa gràcies al judici de l’1-O. Ens expliquen fins a quin punt els maniqueismes i el tot o res tenen, en aquesta fase, poc futur i pot ser un error fatal refugiar-se en què la República depèn només de la voluntat d’una colla de polítics per fer-la o que és millor fer com si els ultres no hi fossin perquè així s'avorriran i es quedaran a casa.

A la complexitat en la qual ja fa mesos que estem instal·lats s’hi suma la gestió d’un govern a Madrid que no afluixa en l’ofensiva contra l’acció exterior catalana i, a l'hora, es compromet a anul·lar els consells de guerra com el de Companys i treu Franco del Valle de los Caídos. I també condicionen l’escenari els dubtes entorn un executiu a Catalunya amb un president que manté el to però amb una majoria independentista que pot acabar no sent operativa per la manca d’acord sobre com fer realitat el seu projecte polític ara que ja sabem que les jugades mestres no passen de bons artefactes propagandístics.

El PSOE i Podem han avançat en les darreres hores cap a un acord sobre els pressupostos. Al juliol Sánchez va perdre la votació sobre el sostre de dèficit, però ara mira de capgirar-ho. Així, a més de treure la capacitat de veto al Senat –on el PP té majoria absoluta-, fa concessions a Pablo Iglesias en assumptes com les pensions o el copagament sanitari. I en clau catalana s’aborda, per fi, la descongestió de la N-340 bonificant el desviament dels camions cap a l’autopista. ERC i el PDECat, aritmèticament imprescindibles, es veuran ara interpel·lats a entrar al joc i a donar-hi suport, tal com ja els ha passat amb l’exhumació de les despulles de Franco.

La pilota del Valle de los Caídos l’han jugada bé. ERC va ser molt taxativa a través del seu portaveu Joan Tardà avisant que la tímida llei de la Memòria Històrica que Zapatero va aprovar (amb el vot en contra dels republicans) no es podia remoure només per aprovar una mesura de fort simbolisme però poc efecte real. Va deixar clar que no votarien exhumar Franco i prou, com sí que havia compromès Podem, que juga a fons el paper de soci preferent. Els republicans i el PDECat van demanar que el decret anés acompanyat d’un compromís per fer les modificacions legals oportunes i anul·lar -a Catalunya ja es va fer simbòlicament amb tota la solemnitat institucional en la passada legislatura- els sumaríssims de Franco que van servir per afusellar, entre d’altres, el president Companys.

Els diputats catalans hauran de triar entre tombar un pressupost que difícilment compensarà anys de desinversió (i d’una execució final vergonyosa en àmbits com el de Rodalies) o que pervisquin amb retocs mínims els comptes del PP. I la negociació no serà purament mercantil com en els anys de Zapatero, quan Joan Puigcercós i també Josep Antoni Duran i Lleida feien valdre els seus vots als passadissos del Congrés. Ara el diàleg estarà molt viciat pel procés català, i especialment per un judici al Tribunal Suprem que s’afronta com a polític i sense garanties. Míriam Nogueras, alineada amb Puigdemont, ha deixat clar que els seus vots són ara molt més cars que quan els gestionaven Carles Campuzano i Jordi Xuclà. ERC juga a fons la carta progressista a Madrid però no es pot permetre que la gestió al Congrés la desgasti i ha de fer compatible no perdre pedigrí independentista amb mantenir lluny de la Moncloa el duo Casado-Rivera.

La política catalana és en un nova fase. El sobiranisme ja no busca un pacte més avantatjós amb l’Estat sinó sortir-ne. Però la sortida no és immediata i renunciar a incidir en el mentrestant podria acabar empetitint l’independentisme i presentant-lo com ineficaç. ERC i el PDECat representen electorats diferents i fins ara han evitat l’agressió mútua a Madrid. Han fet bé. Més que mai, però, tindria sentit que, a l’hora d’abordar debats com el dels pressupostos, fessin de braç executor del Govern. És un missatge que Sánchez entendria (i que l’obligaria a moure’s, com ha fet amb els judicis per no quedar en evidència en una votació d’alt contingut simbòlic) i que reforçaria l'executiu que comparteixen. Per això, però, hi ha d’haver pla, cal un full de ruta o com en vulguin dir i lideratges forts. I el més calent és a l'aigüera.