Expressions com les del títol d’aquest article són les que ha utilitzat Xavier García Albiol per mostrar els seus sentiments sobre la sortida d’Arnaldo Otegi de la presó i la rebuda que li han ofert alguns catalans com Lluís Llach i Santiago Vidal. Valoracions semblants les podria fer qualsevol demòcrata que es posés a pensar que Otegi ha passat reclòs uns quants anys de la seva vida amb l’única acusació d’estar intentant reconstruir un partit polític, com si això fos un fet condemnable. Indignació, fàstic, pena i ràbia de veure com en un país occidental, en plena Unió Europea i en una suposada democràcia es pot tenir persones tancades a la presó per motius ideològics.

És clar que García Albiol ho ha dit en un sentit totalment oposat al que aquí apunto. No és estrany que els partidaris de coartar les llibertats dels ciutadans de Catalunya no permetent-nos exercir el dret a l’autodeterminació siguin també defensors de l’empresonament per motius ideològics. Després són capaços d’indignar-se quan es planteja el debat català des de la disjuntiva entre democràcia i autoritarisme, però ja són massa casualitats per plantejar-ho de qualsevol altra manera. A dia d’avui és més que evident que la Llei de Partits es va crear per fer una persecució política molt determinada i la principal mostra d’aquest fet és que segons el seu redactat també es podrien haver prohibit partits d’extrema dreta i, de moment, no ha estat així. Cal remarcar que aleshores Convergència i Unió va ser còmplice d’aquesta bestiesa i estaria bé que algun dels hereus de l’antiga federació sortís a donar la cara i entonar el mea culpa.

Mentre Otegi tornava al seu poble, a Madrid es vivia la farsa d’una democràcia més que qüestionable, on es malda per reprimir les minories de la península de totes maneres. El mateix parlament que va aprovar la llei que ha permès mantenir a la presó tot aquest temps al polític basc presentava un pacte entre el PSOE i Ciudadanos, aquests darrers partidaris de la supressió del concert econòmic basc i furibunds centralitzadors –és a dir, espanyolitzadors- tant en matèria política com, encara molt més greu, en matèria cultural. Mai no en tenen prou. No els basta apoderar-se de la llibertat de les persones, sinó que també necessiten els seus diners i fer desaparèixer la seva llengua i costums.   

Indignació, fàstic, pena i ràbia perquè ningú encara no ha demanat perdó per clausurar diaris, ni per tancar persones, ni per prohibir drets fonamentals. Mentrestant ens tenen a la seva mercè, pendents de la seva propera ocurrència en matèria de bans, càstigs i vetos amb uns Albiols i uns Riveres sempre disposats a riure’ls les gràcies a canvi d’un bon plat de llenties.