Comprenc i respecto totes les apel·lacions, inclosa la de Rufián, al realisme: però cal una manifestació immensa per a demostrar a Espanya, però també a alguns d'aquí, que la il·lusió no ens l'han acabada ni ens l'acabaran. No, i la màgia tampoc. I que la llei de la gravetat està per tenir-la en compte, sí, però no per lligar una àncora als ocells. No per anar-nos rendint diàriament davant qualsevol rastre de kryptonita.
Ha de ser la diada d'inflar el pit i d'inflar la bombolla, sí. El "suflé", en deien altres. Inflem-lo d'oxigen i d'hidrogen i d'heli i demostrem a tothom que tant se val si ens volen arrossegar cap avall: que nosaltres marxem. Amb ells o sense ells.
Deia Rufián a la mateixa entrevista que el que cal és "dir la realitat", però el que ens cal és dir la veritat. No, no és el mateix: és com el retratista de Churchill, Graham Sutherland, a qui el primer ministre va demanar que no fos tan vulgar, si era tan amable, de pintar la realitat: que és molt més interessant la veritat. La realitat no pot interessar ningú, és avorrida i ens la sabem de memòria, està feta de macarrons i de roba estesa i del queixal de la nena o la incontinència de la sogra, no té relat i no té interès, i en qualsevol cas no pot servir d'excusa o de refugi de cap polític.
Ho dic amb tota l'empatia, però també amb tota l'alarma: això ens empobreix. És com aquella frase lapidària del conservadorisme de Duran i Lleida: "el món és com és". I ja està. Però el que s'espera d'un polític no és això, ni tan sols Cambó hauria tingut aquesta frase com a màxima. Cambó com a mínim va crear el catalanisme polític, i encara des d'aleshores som el problema de la cort. Vol dir tot això que se'ns ha d'amagar, la realitat? Evidentment, no: però és d'un lamentable mal gust limitar el discurs a posar-nos la cara davant de les humitats del sostre o l'escuma del cafè.
No ens en parlin tant, de la realitat, que ja ens la coneixem molt bé. La veiem cada dia, la paguem cada dia, la dormim cada dia. No, senyors: millor la veritat. Millor un quadre impressionista on saber les impressions dels líders, o una perspectiva diferent del paisatge, o un avantguardisme que apunti cap a alguna banda, o un futurisme abstracte que ens trenqui tots els esquemes. Fins i tot un retrat decadent on se'ns expliqui que tot està perdut i que les ombres envairan les esperances, fins i tot això seria una veritat. Però refugiar-se en la "realitat"? De debò? Tan poca cosa tenim a dir?
L'independentisme és màgic perquè l'unionisme és "la ley". L'independentisme és un globus perquè l'autonomisme és la gàbia. L'independentisme és una bombolla perquè les apel·lacions al realisme sempre són instantànies de Polaroid a les quals ja ha passat l'instant. El problema de la realitat és que és caduca, fugissera, efímera, s'autodestrueix en cinc segons de tan avorrida que és. La realitat es mor de mirar-se al mirall.
L'independentisme és, en canvi, un mirall al llarg d'un camí i una bombolla que hem inflat amb tota la il·lusió del món. I que demana gent il·lusionada, que conegui la realitat no per a punxar globus sinó per a fer-los arribar al seu destí. Volem materialitzar, sí, però això no demana homes realistes sinó homes (i dones) que destinin totes les seves forces a transformar la realitat: o és que ens ha de governar una gestoria? O és que hem de fer un encàrrec a facturar, més que una votació?
Evidentment que el moment és complex i que demana humilitat, però no mediocritat. La línia és molt fina. L'elecció és lliure: o bé aspires a ser un fotomaton, o bé aspires a ser Joan Miró. Materialitzar un somni implica no menysprear-lo, no amagar-se'n, no mofar-se'n, conèixer-lo molt bé, tenir ofici, tenir visió, ser molt honest amb un mateix i sobretot dir la veritat als altres.
Hem entès, ja, que no és el mateix? Doncs quan l'hagin dita, la veritat, la seva respectable veritat (desfigurada o no, però que representa que està molt més ben documentada que la de la majoria de ciutadans), sabrem si els mantenim dins del globus o si els llencem per la borda. Perquè cal eixamplar la base. La que bufa, sí: però el que ens sobren són els ploms.