Una nova investigació judicial entorn de la construcció de les línies d'alta velocitat ha tornat a esverar l'opinió pública. Es parla d'un presumpte frau de 6 milions d'euros. És una xifra important, molt gran des de l'òptica de l'economia quotidiana. Amb aquests diners es podrien solucionar els problemes d'un bon nombre de famílies en situació de pobresa. Però, la quantitat és ridícula al costat d'una altra xifra feta pública per l'Adif, tot just fa una setmana. Aquest organisme públic, responsable de la construcció i de l'explotació de les línies ferroviàries espanyoles va adjudicar obres per valor de més de 600 milions d’euros, destinades a accelerar la implantació de l'alta velocitat a Galícia, Extremadura i al Nord. Al mateix temps, es retallaven les aportacions estatals per a polítiques actives d'ocupació en 17 milions, només a Catalunya. L’impacte d'aquesta mesura en les empreses del tercer sector dedicades a persones en risc d'expulsió és molt fort, i posa en risc iniciatives d'alt valor social.

Sempre he defensat la inversió pública en infraestructures. Si es fa bé, constitueix una política d'efectes ben positius pel que fa al progrés econòmic i al benestar social. Invertir en els ferrocarrils de Rodalies, per exemple, és una bona manera de contribuir a la millora de l'eficiència dels sistemes urbans, a banda de contribuir a minvar la pol·lució i a assegurar el dret a l'accessibilitat per part de tots els ciutadans. Lamentablement l'estratègia inversora de l'Estat espanyol al llarg de tot el que portem de segle es basa en una esbojarrada carrera cap a l'abisme. Les xifres més importants s'han esmerçat en la xarxa d'alta velocitat, abandonant el transport de mercaderies per ferrocarril, la qual cosa ha situat Espanya a la cua d'Europa, només per davant de Malta, per motius evidents. Arreu de la península les immenses pistes buides dels aeroports d'AENA constitueixen un autèntic monument a l'estultícia inversora. I les autovies buides travessen les dues Castelles, mentre que als corredors amb més activitat econòmica s'ha de pagar per circular...

A Catalunya no ho hem pas fet tot bé. La desastrosa gestió de la Línia 9 del Metro, amb un munt d'estacions farcides de multimilionari disseny que no serviran per a res en molts anys, n'és un exemple preocupant. Per tant cal fer molta autocrítica per poder canviar el model. Això no amaga que ens fa falta invertir, i molt, en el sistema de transport públic col·lectiu. Només per completar la xarxa ferroviària metropolitana cal una xifra considerable. O per racionalitzar la xarxa del Camp de Tarragona. Sense oblidar les imprescindibles actuacions de reequilibri territorial a l'Ebre, a Ponent o al Pirineu.
Sobretot cal afrontar un repte pendent: el d'una nova forma de governar que garanteixi la participació ciutadana en la presa de les decisions. Avui ja no resulta admissible un estat que endegui obres faraòniques sense un debat a fons, sense que tothom hagi assumit una acurada prioritat del destí dels recursos públics. Amb tota confiança, crec que hi ha molt poques possibilitats que la política espanyola assumeixi aquest repte...