El bloc que va guanyar les eleccions del 21-D, format per JxCat, ERC i la CUP, és avui un bloc desfet. Si volen, encara sumen, però no tenen una estratègia comuna. Les seves desavinences impedeixen investir president i, conseqüentment, formar govern. Però no siguem il·lusos. En aquest bloc sempre hi ha hagut discrepàncies. Amb tot, ara, qui les agreuja és el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a través dels jutges del Suprem, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Constitucional.

En la situació que ara vivim, hi ha una maleïda relació inversament proporcional que enfronta les forces polítiques que conformen el bloc que conserva la majoria absoluta al Parlament. Com és sabut, una relació inversament proporcional es dona quan, entre dues variables, l'augment d'una de les variables provoca la disminució de l'altra o a l'inrevés. Bé, apliquem-ho al bloqueig institucional que patim i perdoneu-me el reduccionisme que utilitzaré.

Com més "presència" de Puigdemont, menys "normalitat". Com més "normalitat", menys "presència" de Puigdemont. Si voleu, podeu canviar el "valor" de les variables en funció del vostre grau d'hiperventilació i/o d'enuig, però el resultat serà el mateix. Podeu dir, per exemple, com més "submissió", menys "dignitat"; com més "autonomisme", menys "República"; com més "acatament", menys "legitimitat"; com més "traïdoria", menys "desobediència". I així fins on vulgueu expressar la vostra contrarietat pel que està passant.

La majoria dels diputats de JxCat, sobretot els que no són del PDECat, fan costat a l'estratègia de Puigdemont, que no és una altra que la de continuar el torcebraç amb l'Estat. I, per això, es proposen candidats a la investidura inviables si no hi ha desobediència.

ERC no vol continuar el torcebraç. Els republicans opten per recuperar les institucions com més aviat millor, però, per evitar ser titllats de traïdors i de covards, s'avenen a seguir les consignes de Waterloo, de moment. Això sí, amb molta cura per no incorre en suposades desobediències.

La CUP, com sempre, ho té clar: "Per fer una truita, s'han de trencar els ous". És a dir, Puigdemont o Puigdemont. O, si voleu, desobediència o desobediència. I, fins que no els avisin, són a l'oposició.

Aquesta setmana, la paraula la tindrà Alemanya. Si la Fiscalia General de Schleswig-Holstein demana a l'Audiència territorial la tramitació de l'ordre espanyola d'extradició de Carles Puigdemont pels delictes de rebel·lió i malversació de fons públics, això, sense ser definitiu, serà un cop més a l'estratègia de continuar amb el bloqueig institucional. Però, qualsevol minoració dels delictes que suposadament hauria comès Puigdemont, serà un torpede a la línia de flotació de tota l'argumentació jurídica del jutge Llarena i, de retruc, a tot el sistema judicial espanyol. Només el sol fet que es deixi Puigdemont en llibertat vigilada, ja serà una desautorització de Llarena i de Mariano Rajoy. Per tant, molt atents al que pugui passar aquesta setmana.

Però deixant de banda el que puguin decidir els fiscals alemanys i el que pugui passar finalment amb el president Carles Puigdemont, convindria reflexionar molt seriosament sobre les desavinences profundes que hi ha entre els que conformen el bloc del 27 d'octubre. Aquestes discrepàncies, desgraciadament, continuaran quan es formi govern. No són conjunturals, sinó que ja han esdevingut estructurals, sobretot, mentre hi hagi gent a la presó i a l'exili.

Per si algú encara no es creu que el desacord és molt gran entre els partidaris de continuar amb la confrontació i els que no, només s'ha de llegir l'entrevista que La Vanguardia va fer aquest diumenge a Pere Aragonès (ERC). O llegir els tuits que fa Puigdemont i els que fa Junqueras.

Entenc que hi hagi gent, molta, que se senti enganyada o que no acabi de comprendre què passa ni en sàpiga el perquè. Ho entenc i és molt comprensible. També entenc que hi hagi gent que se senti traïda. Tot això passa perquè mai no s'ha volgut dir la veritat i es va decidir "treballar" més les emocions que la raó. I els que es van atrevir a qüestionar el que es feia van ser expulsats del regne dels "bons catalans". I d'aquesta manera, amb l'ajuda permanent del periodisme subvencionat i d'arribistes de tota mena, es va crear una bombolla gegantina totalment aïllada de la realitat. Una bombolla que avui ja no existeix i que ha deixat a la intempèrie desenes de milers de persones.

Però bé, deixem de mirar enrere i mirem endavant. Ni un dia més amb el 155. Fem govern, un govern com més transversal millor i amb un president efectiu.

Si la majoria, per la seva irresponsabilitat, per les seves desavinences caïnites i pels seus càlculs partidistes, deixa la iniciativa política als Comitès de Defensa de la República, els que tant ens estimen aconseguiran el que sempre han volgut. I ja no els caldrà mentir.