Artur Mas reclama de l’Estat un gest per evitar el desastre. Extraordinària i meritòria proposta després de tot el que hem escoltat sobre terceres vies ingènues i voluntats inalienables de fer referèndums amb legalitat o sense. La predisposició a la desobediència de l’ex-president ja va quedar perfectament descrita pel seu advocat defensor en la recent vista oral pel 9-N, per això no hauria de sorprendre massa que ara expressi una mínima esperança de l’existència de seny a la Moncloa. El temor que el govern del PP sigui més sensible a cedir a la pressió dels ultranacionalistes, com ara Inda o Guerra, que a la gesticulació dels gestors del full de ruta, porta a molts sobiranistes a visualitzar un gran fracàs històric. Mas sembla voler liderar aquest sector.

¿Què pot oferir l’Estat? Formalment, res que s’aproximi a un procés independentista. Aquest és el gran inconvenient. El Tribunal Constitucional no pot autoritzar cap referència expressa en cap referèndum que contradigui els articles 1 i 2 de la Constitució; ni tan sols cap insinuació en cap consulta que vulgui promoure una reforma constitucional per modificar la unitat d’Espanya i la sobirania única del conjunt dels espanyols. Això diu la seva doctrina vigent, estrenada amb el pla Ibarretxe. Al marge d’aquesta limitació en la formulació literal de la pregunta, el catàleg de consultes legals és infinit. Però, ¿serà satisfactori pels militants de l’independentisme una consulta per sortir del pas que no incorpori cap de les paraules màgiques del procés?  

El més sòlid seria un compromís parlamentari per endegar una reforma constitucional en la que es poguessin explorar fórmules més apropiades a les aspiracions nacionals de Catalunya que el fracassat estat de les autonomies. No sembla que el govern Rajoy i els seus socis parlamentaris estiguin disposat a fer un pas d’aquesta transcendència. El marge per evitar la topada amb l’estat de dret és molt petit. En canvi, la por pel resultat de la desobediència és molt gran. Aquest és, hores d’ara, el factor més determinant per entendre les crides a una proposta de l’estat espanyol per poder negociar obertament i aturar el rellotge .

Salvador Cardús va ser molt oportú amb el seu polèmic tuït d’abans d’ahir. Apel·lant a la ironia, proposava magnanimitat amb tots aquells que han defensat que els processistes no aconseguirien la independència en aquest primer intent del segle XXI. Té molta raó, la magnanimitat haurà de ser l’actitud predominant en la gestió col·lectiva del final del full de ruta. Caldrà ser molt generosos amb aquells que han fet beure a galet tanta gent durant tant de temps amb una estratègia equivocada per aconseguir allò que molts catalans somien. El sobiranisme els sobreviurà però un mea culpa serà inevitable.