En haver fet el tomb de l'any, que sembla reblat al moviment circular, arriba la investidura de Pedro Sánchez. I arriba en un moment en què l'Estat i l'independentisme, tal i com destacava Daniel Innerarity, "han descobert que les seves forces són suficients per donar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda, i  que l'altra part és irreductible".
 
Assentats, doncs, els posicionaments de l'Estat i de l'independentisme, per poder superar la investidura i formar govern el PSOE ha negociat amb ERC. I Esquerra es deixa estar de tàctica i ens diu que marca una estratègia que explora possibilitats reals. Quines són, però, aquestes possibilitats reals? Marta Vilalta, en tant que portaveu, ens deia dilluns que la taula de negociació es tancava amb el reconeixement per part del PSOE del problema polític que té l'Estat a Catalunya i la garantia de resoldre'l políticament. Negociació de govern a govern.
 
De fet, ja deia el President Torra arran de la seva darrera trobada, de dies i dies llargs, amb Pedro Sánchez que "parlem molt de diàleg, però potser hauríem de començar a utilitzar la paraula negociació. Negociació de govern a govern. Bilateralitat entre Catalunya i Espanya". Però ara, com que negocia ERC, JxCat no el reconeix, aquest acord amb el PSOE. I a la trobada del president de la Generalitat  amb el vicepresident Aragonès, abans del Consell Nacional d'ERC, el president Torra sembla ser que li ha transmès que el govern  no l'assumeix, l'acord de negociació amb el PSOE. I tornen els retrets, els recels i les malfiances entre les dues formacions polítiques que, aquí, donen suport al govern.
 
Així, l'independentisme no pot continuar. Catalunya, tampoc. Si no assentem lideratge i estratègia política conjunta, no ens en sortirem. Quan no hi ha unitat de cara a l'adversari, quan no anem amb una sola veu a les eleccions generals, l'Estat ens pot perquè veu que nosaltres som entre nosaltres el nostre propi adversari. A Madrid i a les institucions europees l'independentisme hi ha de concórrer amb una sola veu. Altrament, anem repetint les escenes dels uns que negocien com si del govern és tractés, del govern que es recela i es malfia mentre, els d'allà, van fent. I sortint-se'n.
 
Ara que ja tenim sentències, ¿no és negociació el que volem per poder sortir d'aquest immobilisme que ens bloqueja? Si és cert, doncs, que volem trobar-hi una sortida, a l'atzucac en què es troba l'escenari de la política, ¿per què repetim escenes que ja havíem qualificat de mal guió i de mal teatre, i que ens havien fer cridar teló? Conscients que fins que no hi hagi excarceració i retorn no viurem una plena normalitat, que es consolidi un govern a l'Estat es fa de necessitat imperiosa. Però que som escèptics respecte les seves promeses de resoldre políticament el problema de Catalunya, també. Perquè ja l'hem tastat, l'acció política de Pedro Sánchez i del seu govern. No tornem a ser políticament ingenus. Fem-los-el viure, el problema que som! Però sense malfiances entre nosaltres i amb unitat d'acció.
 
Tot i que deia De Gaulle a Edgard Faure durant la guerra d'Algèria que l'error més gran dels homes d'Estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema. I que hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució. L'Estat, ara per ara, més que posar-hi alguna facilitat, al referèndum d'autodeterminació, hi continuarà posant totes les traves. Totes. Per això el moment que vivim demana moltíssima més gestió dels afers públics que retòriques d'il·lusionista. I més complicitat política que no pas argúcies per quatre vots mal comptats. Perquè ja sabem que en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n'experimentem. Posem-hi ordre a tan desgavell!