Deia el president Puigdemont quan es va saber que quedaria en llibertat aquest divendres: “Ens veiem demà. Moltes gràcies a tothom!”. I avui ja és demà, president. El dia en què ha tornat a quedar lliure després de 12 dies i 12 nits (haurien de comptar com a doble) a la presó.
   
Un “ja és demà” que va molt més enllà perquè moltes més coses han canviat. Sobretot en l’esfera internacional. En qüestió d’hores, tres països negaven els postulats jurídics espanyols: Alemanya decidia que alliberaria Carles Puigdemont perquè no hi havia rebel·lió; Bèlgica decidia mantenir en llibertat els consellers Comín, Serret i Puig però a més anunciava diligències contra Espanya per haver col·locat un geolocalitzador per tenir controlats els moviments de Puigdemont, i Suïssa hi afegia més llenya assegurant que no pensava canviar Falciani (detingut a Espanya) per Marta Rovira o Anna Gabriel.
   
I encara caldria afegir el quart clatellot europeu, el de la justícia britànica, que fa només una setmana tampoc no va trobar motius per privar de llibertat la consellera i professora de la Universitat de Saint Andrews, Clara Ponsatí. Quatre països que han deixat tremolant les decisions dels jutges Llarena i Lamela. Hi ha penitències que arriben un cop acabada la Setmana Santa i que fan enrojolir el suposat estat de dret espanyol.
   
Si hem de fer cas a la portada de l’ABC de fa uns dies i Alemanya marca el camí de tornada de Puigdemont i la resta d’exiliats, podem dir que ahir es van guanyar unes quantes batalles però l’hora continua sent greu i els dies, llargs. I les nits, més encara. I si hi ha un moment per fer tot el possible per (re)investir Puigdemont, és clar que és ara o mai i que el cap de setmana els diputats de JuntsxCat tenen l’oportunitat de poder tornar a traçar una nova estratègia des de Berlín.
   
Un Puigdemont que ha sortit de la presó de Neumünster demanant diàleg al govern espanyol i exigint-li que deixi el codi penal de banda i alliberi els presos polítics tancats a Madrid. Cosa que, evidentment, no fa pinta que passi perquè la justícia espanyola és ara mateix una bèstia ferida amb poques ganes de recular. Ahir mateix Lamela decidia processar per sedició el major Trapero (com a cara més visible, però també Teresa Laplana, César Puig i Pere Soler) i li afegia –sense despentinar-se– un altre delicte d’organització criminal. Al govern espanyol i al jutges se’ls veu arribar d’una hora lluny i qualsevol persona susceptible de ser considerat un heroi o heroïna del referèndum de l’1 d’octubre ja té gairebé reservada la seva cel·la.