Ell era quatre mesos més jove que jo, però tots dos érem de la mateixa anyada, la del 52. Diria que ens vam conèixer fa, pel cap baix, uns 37 anys, quan Max Cahner va reunir una sèrie de joves que ja superàvem la trentena per prendre part, com a ponents, en les I Jornades de Debat sobre el nacionalisme català a finals del segle XX, que van tenir lloc a Vic, a les acaballes de febrer de 1987. Ell va presentar-hi la ponència estrella que va marcar una època: “Per un nacionalisme desacomplexat”.

Suposo que la nostra amistat devia néixer allà, a les dependències plenes d’història del Casino vigatà. De llavors ençà, he tingut moltes oportunitats de constatar la franquesa de la nostra amistat, ja que aquesta no era postissa, ni interessada, ni ocasional. J. B. Culla, amb un nom singular caracteritzat per les dues inicials que l’identificaven, no s’estava de manifestar el seu desacord amb els amics quan en discrepava, sempre però, amb tanta claredat argumental com cordialitat de tracte. Deu ser per això que sempre ens vam manifestar un afecte sincer.

Ara, quan he enviat un missatge al seu mòbil, amb l’esperança que el llegís la seva parella, Imma, m’he trobat que en conservava el darrer dels tramesos per ell, com a resposta a la disculpa per la meva absència, per motius de salut, a l’homenatge que se li va retre fa un parell de mesos: “No et preocupis, Josep-Lluís, i cuida’t tu, vosaltres. L'afecte mutu que ens tenim el conec prou. Abraçades i records”. No sospitava que seria l’últim que ens enviàvem.
 
Més d’un cop li havia dit, en públic i en privat, que ser amic seu era un honor, però també una tranquil·litat enorme. Perquè era ben coneixedor de la seva lleialtat als amics, tant com de la continuada fidelitat als seus enemics. Tenir-lo d’enemic era de les pitjors coses que et podien passar en aquesta vida, perquè, com a polemista en un debat o en una controvèrsia, era d’una sagacitat enorme, d’una ironia hàbil i d’una llengua esmolada que feia tremolar els seus adversaris, per la claredat, el rigor i el pòsit documental que enriquien les seves conviccions.

De fet, podríem dir que J. B. Culla era com semblava per la seva aparença estètica: endreçat, net i polit. Propietari d’una barba de la qual fou sempre tan incondicional com de les seves conviccions, vestia allò que al litoral tarragoní en diem ben sipat. Amb americana i corbata en tota aparició pública, com havia estat habitual en els estudiants més contestataris dels anys 60, o en els dirigents obrers de la dècada dels 20 o dels 30, anarcosindicalistes inclosos, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, o Joan Garcia Oliver.

Pot semblar un detall menor, però la seva indumentària formal en reforçava l’autoritat argumental i li conferia una imatge de persona d’ordre, per més contundent i rebel que, en determinats camps, pogués ser la seva opinió. Em recordava molt Jordi Carbonell, de formació britànica, que, en ple franquisme, sempre s’abillava amb corbata i americana per informar la premsa internacional dels posicionaments de l’oposició catalana a la dictadura per incrementar-se la credibilitat amb la seriositat d’una vestimenta que ja havia adquirit un format de normalitat quotidiana.

Fill d’una família obrera catalana, en la qual el català era la llengua habitual per a tots els usos i funcions, va tenir com a director de tesi el professor Josep Termes.  Ell era també de la mateixa condició i estava obsedit a defensar l’existència d’un fil històric, nacional, d’un catalanisme popular, ben allunyat dels interessos dels sectors benestants que, històricament, havien prioritzat el patrimoni a la pàtria, però distanciat també de tots els prejudicis acumulats per una esquerra d’aparença cosmopolita, però, en el fons, de pràctica profundament espanyola, tothora poruga en la defensa sense complexos de la catalanitat.

En Joan ha estat un home de rigor i de passió. De rigor en la seva professió d’historiador, professor universitari i comunicador a premsa, ràdio i televisió. Però també de passió per la vida, d’una curiositat enciclopèdica i una tafaneria temàtica de dimensions colossals. No el recordo gaire rialler, però aquella insinuació lleu de l’inici d’un somriure, aparentment inofensiu, acostumava a precedir una afirmació d’una rotunditat de pedra ciclòpia, tothora ben fonamentada, amb una seguretat que la feia incontestable i que acostumava a deixar a l’escapça els arguments dels seus contrincants habituals o ocasionals.

Tota la seva obra com a historiador, les seves aparicions a la televisió com a curador de programes històrics o expressant-hi la seva opinió com a tertulià, també a la ràdio, els articles a la premsa i en revistes especialitzades, o les seves conferències, eren un al·legat contra la banalitat, la ignorància i la desmemòria que senyoregen, massa sovint, l’opinió a les societats contemporànies. Poc amic de les extravagàncies i les excentricitats, apreciava la seriositat de les formes, per més que no en compartís els continguts.

Profundament institucional, era de les poques persones que mai no deixà de reunir-se amb el president Pujol, com ja als 23 anys havia anat a veure el president Tarradellas a l’exili. Procurava estar sempre informat de primera mà de l’actualitat política catalana per tal de bastir els seus arguments sobre la solidesa d’uns fonaments sòlids i no sobre una base feta de rumors, frivolitats o falses suposicions, circumstància que el feia ser vist amb respecte per tothom i amb un cert temor pels adversaris a la seva condició de català nacional.

La seva singularitat el va convertir en l’únic ciutadà del món que assistia, regularment, a tots els congressos de tots els partís polítics catalans sense excepció, dels quals en sabia interioritats, sovint inconfessables. Quan dinàvem junts, generalment a Barcelona, algun cop també a Tarragona, fet l’intercanvi regular de llibres amb què ens solíem obsequiar, i havent preguntat per les famílies respectives, acostumàvem a fer una repassada general de partits, dirigents, intel·lectuals i periodistes per a gaudi compartit.

Com explica a les seves memòries, La història viscuda, tots dos sabíem que, passés el que passés a la política i al país, feliçment a casa ens esperaven molt llibres per a ser llegits. Recordo fa ja una dotzena d’anys, en una llibreria de Tel-Aviv on em va dur Shlomo Ben Ami, l’exministre d’Exteriors israelià, com un jueu d’origen i fonètica uruguaiana m’explicava que el millor llibre per comprendre l’Israel actual, tema que tant ens interessava a tots dos i motiu sovintejat de conversa, es titulava La tierra más disputada, d’un tal J. B. Culla. Vaig comprar-lo per no decebre’l, malgrat que ja en tenia la versió catalana original, Israel, entre el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.

En aquest dia rúfol tarragoní, mentre escric a raig fet aquest article sobre J. B. Culla, afectat encara per la notícia de la seva mort, malgrat la imminència que se n’anunciava, recordo que el seu darrer llibre va ser Amb Poblet al cap i al cor. El Pare Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963). Era la biografia d’un monjo catalanista, perseguit a la postguerra per aquesta orientació nacional. Em va demanar que la hi presentés, amb l’abat de Poblet, Octavi Vilà, i tot llegint-la, vaig lligar caps fins a descobrir que el seu nebot, un altre Morgades, doncs, era company meu a la primera cèl·lula clandestina, al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà, del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). El fil roig, novament, no s’havia esfilagarsat ni trencat. Aquest divendres, a les 11h, l’abat cistercenc n’oficiarà el funeral al monestir de Sant Cugat i serem molts els que hi serem presents com a gest d’afecte, amistat, admiració, respecte i reconeixement.