Poques hores abans que certa cantant colombiana ens esvalotés l’aviram i prengués forma una conversa pública monotemàtica com poques vegades havíem vist per aquestes contrades, dijous a la nit, les xarxes es feien ressò de la mort d’un músic d’alta volada. Imponent, el degoteig de tuits de col·legues que van trencar el silenci per presentar els seus respectes: Mick Jagger, Joe Perry, Jimmy Page, Ozzy Osbourne, Rod Stewart, David Gilmour, Ritchie Blackmore, Tony Iommi, David Coverdale, Steve Hackett, Alice Cooper, Buddy Guy, Jack Bruce, Jon Bon Jovi, Paul Stanley, Mick Mars... Fins i tot els perfils de les marques de guitarra Fender i Gibson.

Parlem del cavaller Jeff Beck, guitarrista fonamental del qual en podríem dir l’era del rock. Situat a dalt de tot, amb Jimi Hendrix i Eric Clapton. I Jimmy Page (Led Zeppelin), si voleu, i para de comptar. Ja sé que tothom té els seus favorits, però situem-nos en els consensos més generals. Beck va ser l’home que, precisament, va substituir Clapton al si de The Yardbirds, banda a la qual va injectar un furor electritzant, capturat per sempre per Antonioni a l’escena de la immolació de la guitarra del film Blow-up, el 1966. Tarannà instrumental atòmic, però alhora finíssim estilista, innovador i molt carismàtic a l’escenari.

Amb discos com el primer que va enregistrar pel seu compte, Truth (1967; germen del primer Jeff Beck Group, amb Rod Stewart, Ron Wood i Micky Waller) va establir els termes del rock dur que molt poc temps després Page adoptaria amb la seva banda fent-lo més aparatós i teatral, i apuntant a la grandiositat dels estadis. Beck, que ja amb The Yardbirds havia evitat situar el grup en el carril del hit comercial, podria haver mirat de fer el mateix que Page, però ni tan sols ho va intentar.

Les seves ànsies musicals el conduïen cap a l’experimentació: soul i rhythm’blues en primer terme, i ja a mitjans dels setanta (després de l’efímer supergroup Beck, Bogert & Appice), la llavors emergent fusió jazz-rock. La premsa rock d’aquella època va arrufar una mica el nas, desconfiada davant d’allò que entenia com un excés de virtuosisme. Però, amb la distància, podem veure Blow by blow (1975) i Wired (1976), així com Jeff Beck with the Jan Hammer Group live (1977), com obres d’una musicalitat profunda i aventurada, tècnicament complexes però no pas opaques, amb emoció i sentit de la noció de cançó, malgrat que eren íntegrament instrumentals.

A Beck semblava que el guiés una mena de missió espiritual, desentesa dels rigors del mercat, tot i que hi va flirtejar, si més no, en aquell disc, un xic irregular, titulat Flash (1985), de la mà de productors de l’esfera de la música de ball com Nile Rodgers (Chic) i Arthur Baker. No deixava de ser una baula més d’una trajectòria exposada al canvi constant, amb aproximacions al so metal pur i dur, al rock and roll clàssic o fins i tot l’electrònica.

Un retret a títol pòstum: durant molts anys el vam veure molt poc per aquí. Promotors nostrats, què va passar amb Jeff Beck? Després del debut català a la Monumental, el 1979 (amb Stanley Clarke, The Weather Report i, obrint, Camarón amb el grup Dolores), va trigar gairebé tres dècades a tornar a Barcelona, fins al bolo de Bikini del 2007, al qual en van seguir un parell més (Poble Espanyol, 2009; Festival de Pedralbes, 2018). Més val tard que mai, certament.

Potser és una expressió del signe dels temps que el decés de Jeff Beck hagi resultat més o menys arrasat a les seccions culturals dels mitjans per la bagatel·la sonora de la (molt respectable) cantant colombiana. No ens donarem cops de cap a la paret. Les coses són com són. No és el sistema. No és el capitalisme. No són els mitjans. És la ciutadania, que vol el que vol, molt legítimament i esportivament, i que així ho demostra cada dia, també a les xarxes, fins i tot entre els qui sovint més pretensions intel·lectuals destil·len i que s’apunten corrents al carril ràpid. Les coses són així, i el senyor Beck, segurament, es va poder permetre el luxe d’ignorar-les.