Fa un parell d’hores que el sol s’ha ofegat en suc de taronja i ha caigut rere la ciutat dels cans ("guau") i de les ovelles (beee). Surto del despatx i arribo a casa disfressat de senyor gran i responsable, en Xèspir m’espera i em llepa i em demana que el toqui. Em despullo (hòstia! cada dia més calb, cada dia més panxut, cada dia més savi), em poso roba ridícula (adidas) i em calço sabates esportives, cares, de colors llampants i surto pels camps de la perifèria. Camino, baixo en direcció al riu, faig estiraments que, diuen, és una cosa que s’ha de fer abans i després de córrer, camino una mica més i amb el motor escalfat accelero el pas, troto sota els xops desfullats, despullats, del passeig de la Ribera amb la única intenció (serà veritat?) de veure-ho tot molt menys fosc, molt més clar.
El vent em talla la cara i metre a metre m’envaeix aquella sensació de deixar enrere tots els mals de cap, tots els problemes, tots els embolics en què m’he i m’han ficat. Un, dos, un, dos, un, dos... disciplina militar, respiro, faig sèries, descans, esprint, estiraments (senyor, sí senyor!). Vermell com un tomàquet madur, passo per l’imperi d’en Lloreda, per la Guàrdia Civil de Canovelles (todo por su patria), per la rotonda enorme... si arribo a la verge de les espelmes de Llerona serà un autèntic miracle i li diré a mossèn Joan que allà mateix aixequi la Catedral del Riu Sec. Però no, els miracles no existeixen, tinc un atac d’asma important (no passa res, el Che va conquerir l’illa asmàtic i famolenc) i em quedo assegut en un d’aquells bancs durs, fred, però que no et treuen els diners ni la casa i, entre pitos i suor, amb el cor passat de voltes, tanco els ulls.
No trigo en deixar el somni i aleshores m’adono que els poetes sempre tenen raó, és quan dormo que hi veig clar. Jo només corria, corria i corria, semblava que anés mig foll, foll d’una dolça metzina i... quin error, quin error més greu, jo quan corro no ho veig clar. Jo és quan ronco, quan somnio, què collons! És quan dormo que hi veig clar!
Ladies and gentlemen, visca en Foix i la mare que el va parir!
ARA A PORTADA
31 de gener de 2014
Diuen que em dic Santi Montagud Montañà, que vaig néixer 1960 anys després de Jesucrist, en un poble gran o en una ciutat petita anomenada Granollers (o Granolleig, com dic sovint). Allà respiro i parlo i camino i ric i jugo i també hi treballo. Durant vuit anys vaig estar col·laborant amb un article d'opinió a la contraportada del periòdic El 9 nou, per passar després a la Revista del Vallès. Avui ho faig al NacióGranollers. M'agrada escoltar, observar, somiar, llegir i m'agrada tenir més temps per poder escriure les coses que penso abans que se les emporti aquell vent que ve de dins i que tot s'ho emporta.