A tot arreu, en tot moment, si obres els ulls, pots veure l'ombra de l'abisme que vol separar les persones en homes i dones, que vol assignar rols, privilegis i càstigs concrets segons què creuen que tens al ventre. En el món de les etiquetes que ens apliquem les persones hi ha calaixets per a tots els gustos, però la (falsa) dicotomia dona/home és un dels més potents.

Un estudi demostra que les dones joves amb filles tenen més problemes per trobar ferina. Més problemes que qui? Que les dones joves sense fills, és clar, però sobretot més problemes que els homes, amb fills o sense.

I aquí és on hi ha el problema. Es dóna per fet que qui ha de conciliar són les dones. Que els homes no tenen aquest problema. Que els nens són de les mares no només els nou mesos que els porten a dins, sinó la resta de la vida. Que els homes, si de tant en tant hi juguen una estona o els esbronquen perquè han tret males notes, ja compleixen el seu paper.

Evidentment, per sort, hi ha de tot. Respecto profundament les persones que deixen la feina remunerada per dedicar-se a una cosa tan important com és educar els fills. Respecto profundament les parelles que s'organitzen per tirar endavant la feina i la vida. Que "s'organitzen", és a dir, que reflexionen sobre les necessitats de tothom i troben la millor solució. Ara bé, que de manera automàtica, quan apareix un fill, es miri la dona com a responsable màxima, em sembla una presa de pèl.

Ara que cada dia hi ha més parelles separades, algunes amigues que viuen en parella han manifestat la seva enveja per les separades que tenen custòdia compartida, perquè els queda la meitat del temps per administrar-lo com els sembla mentre el pare de les criatures fa la seva part de la feina. Cap dels meus amics que viuen en parella ha manifestat enveja pel temps que els pares separats amb custòdia compartida poden passar amb ells.

Tornem, de nou, allà on rau el problema. Jo vull treballar i estar amb els meus fills i netejar el lavabo i tenir vida social, i fins i tot amant(s). Ho vull tot: vull ser superwoman. Però no puc ser superwoman si no compto amb un superman que dormi tan poc com jo perquè també vol treballar i estar amb els nens i netejar el lavabo i tenir vida social i amant(s). Si ens posem d'acord que hi ha feines més grates que d'altres, però que si ens les repartim podem gaudir (tots, homes i dones) dels moments més especials, podrem viure, tots plegats, més plenament.

I ara regalo una idea als polítics que busquen notorietat. La notícia no és que una consellera s'endugui el fill al parlament, com s'anuncia de tant en tant. La noticia serà quan els homes, també, s'adonin que haurien de començar a conciliar, i sigui un polític el que s'endugui el seu fill a treballar. O quan pactem horaris més raonables, que seria l'objectiu últim, és clar.