Joan Carles I, un colpista?

09 de febrer de 2012
Tots aquells que no ens mamen el dit ja ho sospitàvem. I és que el pacte de silenci impedia que fos públic i notori la més que possible vinculació del monarca espanyol amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Polítics i mitjans de comunicació van ser els còmplices imprescindibles per amagar allò que ara el setmanari alemany Der Spiegel demostra: Juan Carlos I podria ser un colpista. Tants esforços esmerçats per tal de presentar-nos al Borbó com gran demòcrata i estadista i, ara, gràcies als informes de la diplomàcia germànica publicats fa pocs dies, hem acabat sabent que podria ser una rèplica dels Pavía, Primo de Rivera o Franco. Un cromo més per l’àlbum espanyol dels “pronunciamientos”.

Puc entendre l’afany de la classe política “rojigualdaper ignorar o fins i tot compartir aquesta vocació totalitària del seu cap d’estat però, i els dirigents de casa nostra? Qui no recorda els elogis que li han fet durant anys i panys els convergents o els socialistes catalans? Ens el presenten encara com un home d’una gran intel·ligència política i el garant de les llibertats espanyoles i catalanes. Segurament no havien llegit mai allò que li va escriure un dels seus biògrafs, Jaime de Peñafiel, quan deia: “El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacia para alcanzar el trono, por suerte para él”.

De fet, s’han passat els anys vinclant l’esquena davant, no només un talòs, com Peñafiel reconeix, sinó també davant un presumpte colpista. Malgrat les escandaloses revelacions del Der Spigel que situen el cap de l’Estat espanyol simpatitzant amb els Tejero i els Armada, els principals dirigents polítics catalans continuen mantenint la validesa de la monarquia borbònica. Diran segurament que ho fan perquè la “política és l’art del possible” i ara no convé remenar el passat donat que el principal és sortir de la crisi. Si segueixen així acabaran fent de la seva política l’art… d’abaixar-se les calces.

Aquestes revelacions que ens vénen des d’Alemanya es produeixen quan el cas Undargarín (ara la veu popular ja el comença a anomenar “el mangarín”) es troba en plena efervescència. Així, els tics totalitaris i la corrupció persisteixen com a  particularitats que històricament han caracteritzat a la família Borbó. Segueixen essent fidels a la nissaga d’Alfons XIII o Ferran VII, i la sacralització ridícula i infantil que ens volgut vendre dels actuals Borbons ha començat a fer figa.

Els catalans, davant d’aquests fets, caldrà que ens preguntem que podem esperar d’un Estat que permet i aplaudeix que el seu cap hagi estat un entusiasta d’aquells que el 23-F volien abolir la Generalitat de Catalunya. El pacte fiscal potser? Són moltes les raons per voler i exigir la independència de Catalunya. Però personalment hi poso la dignitat col·lectiva per sobre de totes, i aquesta dignitat queda trepitjada quan encara avui el nostre govern continua rient les gràcies de qui veia amb simpatia enviar-nos a les galeres d’una dictadura una nit de ara fa trenta un anys.