Joan Manuel Serrat s’ha retirat dels escenaris després d’una llarga trajectòria de cantautor. Les seves cançons són part imprescindible de la meva vida, farcint de sentiments i de consciència gran part de la meva biografia i la de molta gent de la meva generació. Amb ell, la persona, si sumaven vincles ideològics que han sofert canvis, distanciament, fredor, divergències en relació amb la visió de Catalunya i d’Espanya. Aquest fet no resta el reconeixement, l’agraïment profund i l’admiració a un dels músics amb més ofici i valor.

Des de la meva infantesa la meva vida està plena de les cançons de Joan Manuel Serrat. Des d’aquell 1975 amb Una guitarra, Ella em deixa, Ara que tinc vint anys, La mort de l’avi fins a les darreres. Els meus incipients enamoraments, els primers amors o els més madurs han anat sempre acompanyats de les seves cançons d’amor: Paraules d’amor, Lucía, Penélope de l’època del 60-70 fins a La mujer que yo quiero del 2019.

Jo tenia vuit anys i ja escoltava Ara que tinc Vint Anys i somniava en arribar a aquell moment. Quan vaig tenir vint anys continuava amb la cançó i vaig continuar amb Ara fa vint anys que tinc vint anys. Els artistes que arriben són aquells que el temps fa perviure. Les velles cançons m’han acompanyat als vuit, vint, quaranta o seixanta anys. Hi ha transcendència. Saber la lletra i música de les cançons durant tota una vida indica el vincle emocional que s’estableix amb l’artista. Joan Manuel Serrat era per a mi més que un cantant de cançons d’amor. Era el que va iniciar-me a la poesia, la seva i la de molts poetes. Musicar als grans poetes va servir-me per estimar-la i descobrir consciències: Joan Salvat Papasseït, Joan Vergés, Antonio Machado, Mario Benedetti, Pablo Neruda, Pere Quart, Miguel Hernández, Federico García Lorca, entre molts altres.

Serrat canta a l’amor i a la llibertat a través de les seves lletres o musicant a poetes compromesos amb el seu temps i els seus països. La meva consciència política al tardofranquisme i a la transició es nodreix d’ells, amb Serrat com a mediador.
La tancada a Montserrat pel procés de Burgos, la demanda d’amnistia, l’exili a Mèxic l’any 1975 per la censura de les dictadures espanyola i llatinoamericanes, la participació en els Setze Jutges, la negativa a anar a Eurovisió per no poder parlar català formen part de l’activisme social i polític de Serrat i varen ser fets referencials per una nena i una noia que despertava a la seva consciència pública.

Al cant a l’amor i a la llibertat J.M. Serrat afegeix la consciència ecològica abans que aquesta fou emergència climàtica. El Mediterrani sempre com a bressol, refugi i denúncia. Per a mi Serrat ha anat més enllà del cantat preferit. Des de l’adolescència em reconeixia part d’una família ideològica d’esquerres, catalana, espanyola, llatinoamericana i global i Serrat era un dels referents. També del catalanisme. Un vincle emocional, artístic i un vincle Ideològic. Amb Camilo José Cela, Javier Marías tinc un vincle de lectora a escriptor i cap vincle Ideològic. Amb Mercè Rodorera, Lluís Llach, Miquel Martí i Pol o Pere Quart tinc vincle per la seva producció artística i alhora vincle de compromís social.

Conservo inalterable el meu vincle emocional amb el cantautor Serrat, molt especialment, en el període 1975-2000. Les cançons que soc capaç de lletrejar i cantar són d’aquella època. Vaig adonar-me d’això en el concert del 2005 a l’Hospital de Vall Hebron amb agraïment al tracte rebut i en els darrers concerts de comiat. Vaig ser conscient del distanciament polític quan el PSOE i una part del PSC amb intel·lectuals progressistes qüestionaven a Pasqual Maragall per la seva defensa d’una nova proposta per Catalunya des d’Espanya i el posterior lideratge de l’Estatut del 2006.

La fredor, la poca crítica l’any 2010 a la Sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut del 2006, llavor del procés. El relativisme, negació i divergència en els onzes de setembre posteriors. La renúncia del PSC el 2013 al dret a l’autodeterminació de Catalunya renegant del pacte abril entre PSC i PSOE l’any 1977 en la fundació del PSC. La no exigència de respostes polítiques i socials des de l’esquerra espanyola i una part de la il·lustrada catalana abans de l'1 d'octubre del 2017. La crítica molt suau a la violència policial de l'1-O i del 155. Silencis entorn de la presó, represàlies i exili. Relativisme de l’estat crític del català actualment.

He reflexionat entorn aquestes divergències dins la família de l’esquerra i com aquest fet ha marcat la relació Catalunya-Espanya. En el subconscient col·lectiu de molta part de l’esquerra que va lluitar contra les dictadures, que demanava l’Estatut, l’Amnistia i l’Autodeterminació en la transició, les reivindicacions de Catalunya resulten incòmodes i resulta difícil d’acceptar la identitat catalana. El procés de Catalunya que ha portat a reivindicar el poder decidir i, si hi ha majoria, transitar cap a la independència s’ha viscut per una part del món intel·lectual i artístic progressista amb moltes contradiccions. Aquest ha fet reviure la transició. L’existència d’una dreta hereva del franquisme i del nacionalisme espanyol conservador uniformista ha fet poruga a l’esquerra i aquesta ha adoptat posicionaments unionistes similars.

La renúncia, intrínseca de l’esquerra del dret als pobles a decidir ha fet trontollar la credibilitat. S’ha anat argumentant un relat entorn que els referèndums porten divisió. Enmig d’una crisi existencial de l’esquerra i del socialisme democràtic en les globalitzacions, Catalunya incòmoda i no s’avança en les propostes polítiques alternatives. Ni Espanya federal ni Confederació d’Espanya amb Catalunya, similar a l'estatus que disposa el País Basc. El fenomen català sobiranista independentista és pacífic, transversal, intergeneracional. S’ha invertit a desacreditar-lo, etiquetant-lo de classista, excloent, quan la majoria de nosaltres ha migrat cap a ell per patriotisme social. Defensar Catalunya i el català no és anar contra els pobles d’Espanya ni contra el castellà.

M’ha entristit, preocupat, que no hi hagi hagut un diàleg franc per escoltar-nos i pactar el camí polític. El dret a l’autodeterminació i l’amnistia haurien de formar part del cor del debat i de l’acord.  En totes les parts hi ha responsabilitat. No es tracta d’assumir els postulats independentistes però no es pot negar la possibilitat de defensar-ho. Accepto doncs que el meu vincle politicosocial amb Serrat ha divergit, s’ha esquinçat i segur que és mutu. Tinc la sensació de ser el fill que discrepa dels pares en temes substantius i que no troben el camí per reparar-ho. Un divorci per evolucions divergents. Voldria pensar que el vincle emocional amb la música i les lletres de Serrat persisteix, malgrat la visió diferencial de Catalunya i del catalanisme polític.