Ha tornat Marc Ribas, ha tornat amb força, i per Tots Sants va tocar els cims dels audímetres. Hi havia ganes de veure les novetats del programa que, potser més en les etapes inicials que no pas ara mateix, ens ha donat pistes d’algun restaurant que no coneixíem, i ens agafaven ganes de descobrir. Ara sovint no és així. Les últimes temporades el programa ha afegit un punt d’espectacle d’un to més estripat, on el de menys acaba sent la cuina, la gastronomia, i on la bronca, la desqualificació, i les estratègies i aliances de puntuació, passen per davant de la bona cuina. I també sovint penses, quin serà el restaurant que tancarà després del paper d’estrassa que poden haver arribat a fer.

Però és clar que som davant d’un programa de televisió que busca audiència, no som davant la transmissió de les ponències del Congrés de cuina catalana, ni de l’elecció del cuiner de l’any de l’Acadèmia de gastronomia, ni el lliurament de les estrelles Michelin, ni un espai de receptes. La deriva del programa s’arrecera en el xou, i en la relació xocant i en la descoberta de personatges insòlits que ens podem trobar, això sí, anant a dinar o sopar als establiments que concursen a Joc de cartes.

La tornada del programa ha coincidit en aquesta mena de concurs que també té la política. Fins ara dèiem que la política era teatre, per la cosa que té de representació. Ara, si més no en aquesta fase en què ens trobem per la cerca de suports per a la investidura de Pedro Sánchez tot plegat s’assembla més a un concurs. Per allò de veure qui guanya més punts, qui acaba traient més que el rival.

Com el Joc de cartes, però veient la mà de taules que es despleguen, podrem parlar de Joc de taules. I no de poques. Som en un joc de moltes taules. Perquè a més de la taula llarga de Sumar, que pot ser la taula del Consell de Ministres, i la taula de diàleg que ja existeix entre governs, a més de la que té la Comissió bilateral per qüestions més tècniques, ara se n’han anat obrint tantes, que potser sí que podran muntar un restaurant. Taules de partits signants dels acords, ERC, Bildu, taules dels que es necessiten PNB, Junts, BNG, Coalició Canària. I a més la possibilitat que hi hagi a més de les bilaterals, taules compartides, si més no dels partits catalans.

I això deixant sense taula tots aquells que fan oposició a Pedro Sánchez, que aquests exploren la seva entesa als carrers manifestant-se en contra de l’amnistia. Policies inclosos, no fos que ara els amnistiessin i perdessin la medalla i dotació econòmica amb el que els va premiar el Ministeri de l’Interior després d’atonyinar la ciutadania que votava alegrement i pacíficament l’1-O, sabent que no tenien validació, perquè els supervisors electorals ja tenien la dalla del Constitucional que els multava per cada minut que ostentessin el càrrec. Ara aquí els validadors, mediadors i mecanismes de supervisió i compliment dels acords es presenten com una figura clau, si més no pels vots de Junts, i també ERC n’ha incorporat un a la seva taula amb el PSOE.

Entrevistat Brian Currin, mediador veterà en conflictes amb violència i mort, com a Irlanda o el País Basc, reclamava de manera urgent aquesta figura per allò de vèncer els recels. "A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat" diu la dita. És clar que aquí els amfitrions hauran d’esperar a en Bernat, i tota la resta de comensals, abans de començar l’àpat, abans de tirar endavant la investidura.