​Junqueras al laberint

«Caldria repensar les passes i acceptar que una part de la responsabilitat de les condemnes rau en haver desobeït el Tribunal Constitucional»

29 de gener de 2020
Durant la compareixença d'Oriol Junqueras dimarts passat al Parlament, he tingut l'estranya sensació que assistíem a la recreació d'una passió, en el sentit cristològic del terme. Comparteixo amb ell creença religiosa, i això m'obligaria a ometre judici, però en l'exercici de l'opinió que em brinda aquest diari, crec poder dir que poc va semblar la seva performance d'ahir, per més sincera que hagi estat, el que s'esperaria en una comissió d'investigació. Clar que no donava per gaire una compareixença sobre l'aplicació del 155 i amb els diputats acrítics absents, excepte Ciutadans, que per a la captació del vídeo clip que volien obtenir van ser-hi 10 minuts mal comptats, amb menysteniment d'aquell a qui s'havien adreçat i també d'aquells altres que ni van veure, tot i esmentar-se en la seva intervenció. La resta, PP i PSC, no van voler assistir a l'homenatge que, des de la seva entrada a Palau, es va fer als presos.

No dubto que Junqueras sigui feliç, com va expressar. I me n'alegro. Es podria dir que la seva era la millor actitud davant l'obstinació de l'Estat per sobreviure; el mateix faria un Estat català davant del malson de què una part (una part de la part en aquest cas) voldria separar-se sense tenir en compte que, en això de ser comunitat, hi comptem tots, i ningú tot el que potser voldria. Junqueras va clavar l'actitud, el to i la paraula. Però, quant al missatge, més enllà d'encoratjar els propis en aquesta nova etapa de flirteig i connivències amb el socialisme, quelcom molt important va faltar: no va fer cap acte de contrició. Fou supèrbia?

Res del que s'ha fet, ni tan sols trencar l'estratègia independentista per l'odi visceral i atàvic als antecessors de Junts per Catalunya i la venjança freda que vol aplegar sobre el fugat, van tenir cap malesa, al seu parer. Tot el que l'Estat ha emprat per mantenir la unitat és un error, al seu parer, i totes les peces de l'independentisme (del republicà) per trencar-la, un encert. Semblava creure que la veritat (que sí que existeix) pot caure tota de la mateixa part de la trinxera de la humanitat.

Faig meves unes paraules de Javier Cercas: hi ha bàndols equivocats i gent bona i dolenta a cada bàndol. No ens posarem d'acord sobre quin és el bàndol correcte en això de quin Estat ens ha d'aixoplugar, ni tan sols sobre quin és el que convé a la gent, perquè les unitats polítiques, cap, no són sagrades. La veritable ciutat, l'única nació, és la persona, i en ella el pecat també hi té un lloc. Des de la presó i com va fer Mandela, caldria repensar les passes i acceptar que una part de la responsabilitat de les condemnes, ni que sigui una part, rau en haver desobeït el mateix Tribunal Constitucional que tantes vegades ha acordat afavorint Catalunya i el seu autogovern per a alegria nostra. Això ho fa un líder. I entre líders, si trobés un interlocutor fiable i honest, potser es podria pensar una Espanya on la millor part de l'independentisme no tingués sentit, ni aliment per avançar.