Dilluns havien de prendre possessió davant la Junta Electoral Central a Madrid tres dels eurodiputats que es van escollir fa gairebé un mes. La JEC va decretar, en el que es considera una extralimitació de les seves funcions, que perquè la condició d'eurodiputat sigui efectiva Carles Puigdemont i Toni Comín -que serien detinguts si tornessin a Espanya- han d'anar a Madrid a recollir l'acta. No ho faran, tot i que els seus advocats van especular inicialment amb aquesta possibilitat argumentant que tindrien immunitat com a eurodiputats ja l'endemà de les eleccions europees, més tenint en compte que el BOE ja ha publicat la seva proclamació.

En el cas del tercer d'ells, Oriol Junqueras, semblava que no hi havia d'haver problema perquè el Suprem, que és qui el "custodia" mentre és en presó preventiva a l'espera de sentència, no havia de posar pegues al fet que s'acredités. És el que li va permetre fer quan, després de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya, va obtenir l'acta al Congrés. Era més dubtós que el deixés desplaçar-se a Brussel·les o a Estrasburg pel suposat "risc de fuga". Doncs no podrà ni tan sols acreditar-se perquè, de nou, l'alt tribunal espanyol revisa allò que han votat els ciutadans en un acte que el catedràtic Javier Pérez Royo considera prevaricació. Si no hi ha una jugada mestra que a hores d'ara és difícil d'imaginar o una reacció fulgurant de la justícia europea, cap dels tres serà eurodiputat. Es podia intuir quan se'ls va votar, malgrat els discursos dels advocats.

Que el Suprem i la Junta Electoral decideixin, després de deixar-nos votar, si allò que s'ha triat és o no correcte indigna però ja no sorprèn. Una altra cosa és que es pretengui treure-li rellevància. El dirigent de l'esquerra madrilenya Iñigo Errejón va dir, quan la mesa del Congrés va suspendre els presos polítics, que no volia opinar del tema amb aquest argument: "Me pilla muy lejos". Tant com ara li cau lluny també, pel que sembla, la situació de Junqueras a la portaveu del govern del PSOE, Isabel Celáa. La dirigent socialista ha dit aquest divendres que els republicans haurien de fer un exercici de responsabilitat d'aquells que fan època per oblidar la situació dels presos polítics i de les desenes de persones investigades perquè és cosa de la Justícia -molt independent, aparentment- i votar la investidura de Sánchez. Facilitar-li ser president encara que ell no els vulgui rebre a la Moncloa i que no vulgui ni sentir a parlar ja no d'un referèndum d'independència -que és el que volen la majoria de catalans-, sinó ni tan sols d’una reforma constitucional.

Gabriel Rufián i la direcció d'Esquerra diuen que no volen bloquejar i que volen parlar amb tothom. I tenen raó. Aquest conflicte no es resoldrà sense diàleg i els guanyadors de les eleccions estan obligats a fer política a Madrid. Però la solució tampoc s'edificarà sobre les renúncies d'una única part i a base d'humiliacions. Si Sánchez no ho vol entendre a partir de mans esteses, ho haurà d'assumir a partir dels "no" dels partits catalans.