Sigui o no per casualitat, pocs dies després d’aparèixer a Nació Digital el meu article “L’espanyol, llengua oficial?” el president d’ERC es manifestava públicament una altra vegada a favor de l’oficialitat de l’espanyol. Recordo que el meu article començava dient que em sorprenia sempre el poc rigor de la majoria de la nostra classe política a l’hora de parlar sobre el nostre maltractat idioma. I, la veritat, és que les darreres opinions d’Oriol Junqueras basant el futur estatuts de la llengua espanyola en una Catalunya independent en el fet que és la parlada majoritàriament pel seus amics de Sant Vicenç del Horts no fa més que reafirmar-me en aquesta idea. És més, ens demostra que la gestió pública del català mai no pot estar en mans de qui practica l’amiguisme. Perquè, ara, es veu que la posició del partit independentista en matèria lingüística depèn dels amics del seu actual president  que parlen espanyol al seu poble. No sé si el líder dels republicans, en lloc de fer amics que s’expressen en  la llengua de Garcia Márquez  hagués fet amics xinesos, ara ens proposaria que el mandarí també fos oficial en una Catalunya independent. I no serà perquè no hi ha gent avui a Catalunya que parli aquest idioma… i que també són amics nostres!

Personalment, per parlar d’un tema tan cabdal per l’esdevenidor de la nació catalana com ho és la situació present i futura de la seva llengua, prefereixo escoltar i acudir els especialistes i no pas a qualsevol amic, conegut o saludat, hagi nascut a Huelva, Beijing o Mataró. No crec que ningú prefereixi creure abans al veí que a un metge quan es tracta de la seva salut personal. Per tant, ni seria honest ni seria patriòtic que allò que no volem per a nosaltres ho volguéssim  per al català.

Precisament fou el novembre del 2012 quan l’associació Llengua Nacional va promoure el manifest “El català, única llengua oficial del futur estat català independent”. El seu títol era inequívoc i els seus signants anaven des del professor emèrit del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Josep Moran, fins a la filòloga i professora de la Universitat de les Illes Balears, Rosa Calafat, per citar-ne només un parell de la llarga llista d’acadèmics de diverses universitats de tots els Països Catalans que els acompanyaven. Sense oblidar altres noms destacats del país com el periodista Vicent Partal, els escriptors Víctor Aleixandre i Isabel Clara Simó o institucions religioses com ho és la Parròquia de Sant Narcís de Girona.

Faria bé el president d’ERC, a l’hora de pontificar i pretendre prendre decisions sobre quina política lingüística li cal al futur estat català, que abans preguntés i s’informés a través de veus qualificades com les que signaven l’esmentat manifest. Aquesta és la manera com un dirigent polític sensat actua quan es tracta de dirimir sobre coses tan importants per a la nació com és el seu idioma. No hauria tampoc d’oblidar aquelles paraules del nostre gran filòsof Francesc Pujols quan deia: “La llengua és l'ànima del nostre poble”.  Quan es tracta de parlar de l’ànima de Catalunya hom ha de tenir totes les prevencions imaginables.

D’altra banda, i per a defensar la seva posició a favor de l’oficialitat de l’espanyol,  el partit d’en Junqueras ens ve a dir que en la nova Catalunya no es poden perdre drets.  I és justament sobre aquests drets que n’ha parlat moltes vegades un altre especialista en la matèria com és el catedràtic espanyol del Departament de Lingüística de la Universitat Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, quan afirma: “Les llengües existeixen dins una comunitat lingüística, no és tracta d’individus aïllats. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit”.  

Sap greu que una persona amb la teòrica qualificació intel·lectual com ho és el president d’ERC sustenti la seva tesi sobre l’oficialitat de la llengua espanyola en premisses tan naïfs i sense cap base científica. És així com a Catalunya hem anat bastint les polítiques de campanar que tant de mal ens han fet. Encara que el campanar sigui el de l’església parroquial de la venerable vila de Sant Vicenç dels Horts.