Tan aviat com s’han sabut, aquest divendres, els números de la consulta de Junts per Catalunya s’han fet sentir les veus que llegien aquest "sí" a la sortida del Govern com una demostració que no és veritat que hi hagi una bombolla de Twitter, alimentada per usuaris reescalfats i aliena a la realitat. El resultat, venen a dir, demostra que l’opinió propagada a la xarxa social expressa la veu real del poble, sense interferències de tertulians i opinadors malèfics i afins al règim. I que per això el clima digital a favor del "sí" s’ha correspost, efectivament, amb el triomf del "sí" a les urnes.

Però és més aviat a l’inrevés, ja que el cas que ens ocupa no és pas un referèndum nacional ni unes eleccions, sinó una consulta interna on hi han votat 5.118 militants d’un partit, i on 2.852 paperetes s’han decantat pel "sí". Votants que podem imaginar molt polititzats i motivats, com correspon a les bases de tota formació política, cosa que saben molt bé, per cert, a ERC, partit que anys enrere va acotar el seu assemblearisme perquè va entendre que un partit seriós, les coses transcendentals, havia de procurar decidir-les d’una altra manera. Com veiem, no totes les forces polítiques catalanes han practicat al llarg dels anys el mateix concepte de l’evolució.

Els vots afirmatius de la consulta difícilment poden ser representatius ni d’un sentiment ciutadà, ni de l’independentisme, ni tan sols dels qui van votar Junts per Catalunya el 14 de febrer del 2021 -que van ser dues-centes vegades més: 570.539-. Les bases i els votants són coses diferents, com sap tothom, i una minoria molt abrandada, activa a Twitter, pot donar aire a una bombolla ben formosa. Ja arribarà el dia del cara a cara amb la realitat, a les pròximes eleccions. Però com diria Scarlett O’Hara, "ja hi pensarem demà".

Però no ens ha d’estranyar aquesta visió de les coses: a l’independentisme hi ha una certa tradició de confondre la part amb el tot. De la mateixa manera que anys enrere es van prendre diverses manifestacions gegantines -inclòs, infatigable, un servidor de vostès- com a unitat de mesura de tot un país, tot deixant-ne una meitat fora -fenomen òptic que encara persisteix obstinadament en algunes bancades-, ara una operació equivalent es practica a escala independentista.

Així, es llegeix una concentració com la del darrer 11 de setembre -vistosa, però la més feble, amb molta diferència, de cada any de procés i postprocés, i no hi comptem, fem el favor, l’edició pandèmica del 2021- com el termòmetre que marca els desitjos del conjunt dels independentistes. Aquest mateix divendres, l’ANC ens ha delectat amb un tuit en què atribuïa el resultat de la consulta de Junts al "poder del poble". Bé, no exactament: al vot de 2.852 militants.

Algú adduirà que no cal que em preocupi tant per l’encert de les decisions de Junts per Catalunya. No és això. El que em sap greu és l’espiral tòxic d’irresponsabilitats, politiqueig de baixa volada i autoenganys en què ens continuem veient abocats cinc anys després del daltabaix del 2017, i en un moment en què tanta cohesió i estabilitat necessitem. Però, esclar, a qui se li acut pensar ara en el país, i en tot ell, quan estem lliurant aquest apassionant duel entre tribus amb el matxet a la boca.