La manca d'unitat estratègica de l'independentisme i el clima de constant competència electoral entre JxCat i ERC ha tingut aquest mes d'agost un nou episodi. Aquest cop, l'objecte de discòrdia no ha estat ni la investidura de Puigdemont ni el pacte de la Diputació de Barcelona. Ha estat la contraposició de les ofertes polítiques per revifar el procés, acollides com a contradictòries mentre es debat quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem, que s'espera dura. Carles Puigdemont primer i Quim Torra després han cridat a la "confrontació" amb l'Estat com a via per avançar cap a la independència, mentre que Oriol Junqueras i Pere Aragonès consideren que cal incidir en la via del diàleg i que només transitant-la es podrà fer república. Una posició que també sembla compartir Jordi Sànchez quan s'obre, en nom de JxCat, a investir Pedro Sánchez si ofereix "un espai estable de diàleg bilateral".

D'arguments a favor i en contra d'un i l'altre camí n'hi ha. I molts. És tan cert que l'independentisme ha guanyat més adhesions com més ha confrontat amb l'Estat com també ho és que no és imaginable el desitjat procés pacífic sense treballar abans per fer caure murs emocionals amb qui no pensa igual i dialogar fins a l'extenuació. Però el principal problema no és que l'espai postconvergent, que aquesta tardor ha de resoldre l'encaix entre el PDECat, la Crida i JxCat, i ERC, que prepara el seu congrés, lluitin per afermar un marc polític o l'altre i fins a quin punt aquests són compatibles, com assegurava la portaveu d'ERC Marta Vilalta.

El problema és que els discursos són parcials, que resten incomplets. Tal vegada, les entitats s'ho poden permetre, però els partits que lideren el Govern i el Parlament i que tenen encarregada la interlocució amb l'Estat no. Són discursos parcials perquè per convertir-los en transitables i creïbles –els grans reptes de l’independentisme després d’octubre del 2017– seria necessari, en primer lloc, un relat compartit sobre què va fallar la passada legislatura impedint que Catalunya es convertís en república. Idealment hauria de ser, a més, avalat per Òmnium i l'ANC, actors principals aquells mesos. I en segon lloc cal passar de l'enunciat. Es pot proposar la confrontació amb l'Estat i fer actes de fe diaris a les xarxes envers la via unilateral, abandonada sense explicació el 27 d'octubre de 2017 al vespre. Però cal fer-ho amb sinceritat i no només de forma retòrica per encarar les eleccions sent més competitiu en el camp independentista.

Això vol dir explicar què implica la unilateralitat, quines conseqüències tindrà i assumir, de forma particular o col·lectiva, els costos per decidir fins on s'està disposat a arribar en aquest pols amb l'Estat. Aclarir, en definitiva, com es pot fer, aquest cop sí, efectiva per la via unilateral la república. El cost de l'1-O ha estat major que el del 9-N, i no és cap bogeria preveure que si el proper intent tampoc prospera el preu serà encara més alt del que es paga ara a les presons, l'exili, el Suprem i el jutjat 13, entre d'altres.

I pel que fa al diàleg, no és ajornable explicar de quina forma es farà "inevitable" i apel·lar de forma consorciada i hàbil a qui pugui activar-lo. Tampoc és realista, si el que es vol és culminar el projecte a curt o mitjà termini, centrar-se en aquesta via sense contemplar-ne un possible fracàs. Del procés se n'han d’extreure, òbviament, lliçons. No fer-ho seria d'una irresponsabilitat gegantina. I si alguna cosa sabem és que la negativa del bloc polític majoritari espanyol a dialogar sobre la possibilitat que la unitat d’Espanya s'acabi és, per ara, total. Sabem també que l'aparell de l'Estat i els seus partits faran el que calgui per preservar la seva unitat, per més que l'altra part confronti des d'una posició que sempre serà d'inferioritat de recursos coercitius. En aquest catàleg hi té cabuda -prou ho hem vist- l'atemptat a la separació de poders, la guerra bruta (com a mínim informativa i econòmica), l'ús de la força (en vam tenir només un aperitiu l'1-O) i el foment de l'enfrontament civil a Catalunya.

Qui aconsegueixi associar el procés a l'autoexigència i al rigor allunyant-lo del sentimentalisme, l'ocurrència en forma de jugada mestra per complaure convençuts i el populisme el podrà gestionar i, tal vegada, fer-lo possible. El rellotge corre.