La visita JD Vance a Groenlàndia ha estat un fracàs. Tancat en una base militar nord-americana per por als propis groenlandesos, que no han tingut cap por en expressar clarament el rebuig social i polític als plans annexionistes de Trump. Després de segles com una colònia escandinava, no hi ha dubte que caure en mans nord-americanes no és un destí desitjat.
En les darreres eleccions, el 95% dels votants groenlandesos van elegir opcions polítiques que propugnen la independència de la seva terra respecte a Dinamarca. El nou govern, format per pragmàtics, té una oportunitat única per assolir el somni de construir una nació independent per als inuits. Dinamarca tindrà molta pressió per a deixar triar a aquest poble esquimal quin futur vol.
A Groenlàndia sembla que tot tingui un deix colonial. Començant pel nom, hereu dels projectes d’Eric el Roig, que volia convèncer els seus connacionals noruecs i escandinaus per anar a poblar-la, dient-ne terra vera (i per tant cultivable). En realiat els inuit en diuen Kalaallit Nunaat del seu país (que es tradueix com a “terra dels Kalaallit”), encara que poc els importi als comentaristes o als polítics estrangers.
Avui per exemple, llegia un interessant article d’en Timothy Snyder (probablement un dels millors intel·lectuals de la seva generació) i em passava per davant una piulada de Bernie Sanders i ambdós tractaven Groenlàndia com si fos una simple propietat danesa. Com si els inuit que l’habiten des de fa segles no tinguessin dret a decidir el seu futur lliurement. Com si l’únic important fos ésser el més anti-Trump possible, però el colonialisme no fos realment un problema.
Mentrestant, el debat amaga l’elefant a l’habitació. I és que Trump, amb el seu intent d’annexió de Kalaallit Nunaat ha admès de forma implícita que el canvi climàtic és molt real i que ja s’està preparant per afrontar-ho. Les vastes terres groenlandeses, que multiplicaran la superfície cultivable en les dècades vinents, així com l’accés potencial a terres rares, petroli, i metalls de tota mena enterrats sota el gel àrtic i el control de la incipient ruta comercial a través de l’àrtic, són una atracció massa forta per al constructor de Queens, que té la mateixa consideració pels drets dels inuits que pels drets dels pobles originaris de Nord-amèrica: arraconats en petites reserves indígenes després d’haver patit un llarg genocidi cultural i el robatori de les seves terres. Que ara vulgui fer el mateix a Kalaallit Nunaat no és sorprenent. No tinc cap dubte que Trump desitja annexionar el Canadà pels mateixos motius.
La geopolítica del canvi climàtic està doncs en marxa, i coincideix en el temps amb la invasió d’Ucraïna. Que es legitimi l’annexió a Rússia de territoris conquerits per les armes és catastròfic. I veient l’èxit de Putin, és probable que no sigui l’última invasió que veiem els propers anys. El canvi climàtic ja està posant en marxa una nova lluita pels recursos i la conflictivitat pot augmentar més del que ens imaginem.
Les fronteres canviaran doncs. La pregunta és com: per les urnes o per les armes? I aquí és on entra en joc Groenlàndia. En un món on l’ús de la força torna a estar al centre del taulell, els inuit tenen l’oportunitat de posar la democràcia i l’autodeterminació dels pobles al centre del debat. I la Unió Europea té l’obligació i tots els incentius per acompanyar-los i, en cas que triïn la independència, oferir un acord que com a mínim sigui d’associació.
Una aproximació espanyola a la qüestió groenlandesa, només ampliaria els arguments de Trump. En canvi, una solució que posi al centre l’autodeterminació i constitueixi Kalaallit Nunaat com un nou estat independent serà un exemple de com s’han de resoldre els conflictes territorials en l’època del canvi climàtic. Per assenyalar que les fronteres han de canviar o s’han de mantenir com estan decidint-ho a les urnes i no per l’amenaça o l’acció de les armes. Aquest és el camí i cal que hi estiguem atents.