Catalunya viu una situació d’emergència lingüística, és evident. Com ho és també que aquesta seria molt més fàcil d’afrontar si tinguéssim un estat independent. Ho demostra el cas d’Andorra, que aquesta mateixa setmana ha aprovat una nova llei que marca el camí que tota la catalanofonia haurà de seguir els pròxims anys. I mentrestant hem tingut una bona notícia al País Valencià, que ha donat una bona lliçó a tots els anticatalans que el governen i una gran mobilització institucional i social a favor de la Bressola a la Catalunya Nord.
Pel que fa a les Illes Balears, les dinàmiques de fons lligades al turisme massiu i la immigració associada són clares. Segons dades del 2021, l’ús del català com a llengua inicial ja només era un optimista 33,1%, que molt probablement haurà baixat encara més. Una mica en la línia de Catalunya, en què la dada ja se situa en un 32,6% segons dades de fa unes setmanes. I si al Principat la preocupació és creixent per haver arribat als 8 milions d’habitants, a les Illes Balears la població ha augmentat un 85,2% des dels anys vuitanta. Només el 53% de la població hi és nascuda i no cal saber-ne de números per saber que al ritme actual, molt aviat els nascuts a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran minoria al propi país.
Davant d’això, cal preguntar-se fins a quin punt les estructures socials, comunitàries o ambientals poden suportar canvis tan profunds en tan poc temps. La sensació és que vivim un experiment demogràfic en temps real, sense que es pensi seriosament si això és el que es vol. L’aposta pel turisme massiu, que a Catalunya ja ens fa més mal que bé, a les Illes Balears ha superat tots els límits assumibles. Segons dades de l’Obra Cultural Balear, hi ha 14,74 turistes per cada habitant de les Illes. Una dada que evidentment està lligada amb la dels augments poblacionals i la crisi habitacional existent. A més turisme, més mà d’obra barata és atreta a les seves costes, ho explicava a la perfecció en Sebastià Frau no fa gaire.
La situació ha arribat a ser tan insostenible que fins i tot el PP balear ha hagut de començar a aplicar mesures, encara que siguin mer maquillatge. Mentrestant, el damnificat invisible de tot plegat és l’estat de la llengua i la cultura a les illes, cada cop més dèbil. Quan vaig ser fa deu dies a Mallorca, vaig poder parlar amb hotelers del país que creuen que cal una reducció d’un 20 % de les places hoteleres per tal d’afrontar la crisi. Això, sumat a la frenada en sec de noves places d’apartaments turístics i els incentius per automatitzar processos segurament seran l’únic camí. Cap llengua, per mil·lenària que sigui, pot suportar el xoc combinat de tenir un estat en contra i un procés de dilució demogràfica accelerat dels seus parlants.
Encara més si hi sumes la presència i compra d’habitatges per part d’estrangers rics. Una pràctica que fins i tot el col·legi d’agents de la propietat immobiliària creu que caldria limitar, com explica l’Antoni Janer en un assaig de referència sobre la qüestió. I no és casualitat que a Contra el món (Empúries), la magnífica novel·la que ha escrit en Pere Antoni Pons, quan es proposen reconstruir l’illa després d’una catàstrofe natural, vulguin batejar una gran urbanització com a Nueva Mallorca. El projecte nacional espanyol intenta fer amb el turisme massiu i el canvi demogràfic associat el que no ha aconseguit ni amb les dictadures. Més val que ho entenguem i reaccionem abans no sigui tard.
Coda. Per cert, avui 16 de març fa justament 309 anys de l’aplicació del Decret de Nova Planta sobre Mallorca i les Pitiüses. Un decret que va annexionar Mallorca a Castella i en va abolir totes les institucions igual com va fer a Catalunya, al País Valencià i l’Aragó. Va bé recordar-ho, l’estat de la llengua avui deu molt al règim que es va instal·lar amb el cop d’estat franquista, però també a Felip V. No va ser el XVIII un segle de llums i d’il·lustració per a les terres de parla catalana, sinó de la foscor que arriba després de tota ocupació militar.