Confesso que en algun moment d'aquest procés que alguns vam imaginar, ingènuament, més curt del que la lògica indicava, he pensat que estàvem perdent el nord. S'han produït situacions tan injustes i doloroses, algunes de les quals romanen, que sovint m'he preguntat si, producte de la indefensió, no estàvem caient en actituds victimistes o kumbaiàs -disculpeu-me l'expressió- que no condueixen gaire enlloc. Fa poc, hem arribat a construir un llaç groc al fons del mar. En definitiva, embafament de gestos simbòlics i absència de contingut pràctic, a l'espera d'aquesta tardor que ens anuncien novament calenta.

Em temo que, en alguns moments, els sobiranistes també hem comès el pecat revengista d'assumir que només els que veuen i senten el país com nosaltres són demòcrates. Però després de veure com atonyinaven un càmera de Telemadrid al Parc de la Ciutadella amb l'argument que es pensaven que era de TV3 -dedueixo que en aquest cap sí que hauria estat justificat agredir-lo-, tinc clar que prefereixo pertànyer al grup dels melindrosos, dels tuitaires per la independència i dels carnissers d'Alella.
No puc sentir cap respecte per gent que només vol resoldre conflictes per la força i que només sap imposar el seu criteri amb violència. Física o verbal. En tot aquest temps, i això és objectiu, la violència només ha sorgit d'un costat.

Quan no ha existit des del sobiranista, se l'han inventada, recolzats en altaveus mediàtics tan potents que han propiciat que entre Ciudadanos i el Partit Popular traguessin 1,3 milions de vots el 21-D, sense oblidar els sis-cents mil del PSC. L'últim gir -tot i que no és la primera vegada- és atonyinar-se entre ells. I amb aquest personal embogit de fúria perquè veu perillar l'statu quo és difícil raonar-hi, posar-s'hi d'acord i, fins i tot, conviure-hi.

Observant el comportament de Riveras, Arrimadas i Casados, em pregunto si, en cas que arribessin a governar algun dia i en algun lloc, farien tot el que ara diuen que s'ha de fer o si acabarien sent rèpliques encara més barates de Trump, que no ha fet des de la Casa Blanca ni la meitat -i no n'ha fet poques- de les barbaritats que va proclamar quan només era un aspirant populista a la presidència.

Tot esperant els plans que anunciï dimarts el president Torra ara que ja sap que Sánchez branda de nou el 155 i que Iceta l'amenaça amb represàlies contra els presos polítics si aixeca el to, amb la incògnita de saber si la manifestació de l'11-S tornarà a ser multitudinària o si ja ens n'estem cansant fins i tot nosaltres, hom voldria superar les batalles pels llaços grocs i arribar a un estadi útil. Però, de moment, no queda més remei que alinear-se amb els kumbaiàs. Com diu l'acudit, "Déu meu, dóna'm paciència, però dóna-me'n ja".