Avui és 1 de maig, dia en què sindicats i treballadors surten al carrer a expressar —i amb raó— el seu malestar per la pobresa, l’atur i la precarietat laborals. Les deficiències estructurals del mercat de treball a Espanya no només tenen conseqüències molt negatives per als assalariats sinó també per al creixement econòmic, l’eficiència i l’equitat. Aquests problemes però, no són un fenomen recent i ens acompanyen des de molt abans de la darrera reforma laboral, la Gran Recessió o la bombolla immobiliària. Des dels anys vuitanta fins el dia d’avui Espanya ha estat 56 trimestres amb nivells d’atur superiors al 20%. Els diferencials persistents en la taxa d’atur i la temporalitat respecte a la resta d’Europa són un signe inequívoc que fa massa temps que mirem cap a un altre costat. No estic gens segur però, que la majoria de reivindicacions d’avui no caiguin en els mateixos errors.
 
El mercat laboral espanyol, malgrat els múltiples intents de reforma, segueix caracteritzant-se per una marcada dualitat laboral: trobem una enorme diferència entre els treballadors que tenen un contracte indefinit amb un lloc de treball estable, indemnitzacions creixents en el temps i blindats contra l’acomiadament, i els treballadors amb un contracte temporal, sotmesos a incertesa, restriccions salarials i sense cap mena de protecció davant l’acomiadament. Les conseqüències d’aquesta elevada temporalitat són enormement perjudicials: els treballadors temporals guanyen un 15% menys per la realització de la mateixa feina, tenen menys fills, posposen les seves decisions de paternitat i maternitat i destinen menys temps i recursos a la formació. S’estima que la baixa taxa de conversió de contractes temporals a indefinits podria explicar el 20% de la disminució de la productivitat a Espanya entre el 1992 i el 2005. En el cas dels treballadors amb contractes temporals de curta duració, especialment dones, joves i immigrants, l’alta rotació és un factor determinant de la pobresa laboral. El 2016 quatre de cada deu desocupats de curta durada que havien abandonat les llistes del Servei d'Ocupació de Catalunya tornaven a estar a l'atur al cap de mig any.
 
La tan criticada reforma laboral va intentar mesures relatives a la intermediació laboral i a la formació professional, el foment de la contractació indefinida i incentius a la flexibilitat interna com a mesura alternativa a la destrucció d’ocupació. Abans de la reforma Espanya era un dels països europeus amb una legislació més rígida en relació a la protecció de l’ocupació indefinida. Alguns estudis apunten que si la reforma hagués entrat en vigor uns anys abans i hagués permès un ajustament salarial es podria haver evitat la destrucció de prop de dos milions de llocs de treball. La reforma laboral ens ha acostat, per tant, al marc legal de la negociació col·lectiva de la majoria de països europeus i la probabilitat d’anar a l’atur pels treballadors amb contracte temporal ha disminuït de manera significativa. Tanmateix, va deixar intactes tots els tipus contractuals i l'efecte positiu del menor cost d'acomiadament sobre el creixement de la productivitat es va veure mitigat per la falta d'incentius a la inversió en capital humà que genera l’alta temporalitat.
 
La regulació laboral espanyola però, no ha de tornar en cap cas al sistema rígid, vertical i hipertrofiat de l’etapa franquista. Els sindicats, agents socials i partits progressistes (sic) del nostre país podrien redirigir el focus a un model amb fantàstics resultats en termes d’ocupació, benestar i estabilitat laboral. Estem parlant de la regulació dels admiradíssims països escandinaus: l’anomenada flexiseguretat, que cerca protegir el treballador en comptes del lloc de treball. Els països del nord d’Europa presenten costos d’acomiadament reduïts però a la vegada compten amb prestacions d’atur generoses i mecanismes que faciliten la constant formació per tal que el treballador pugui retornar al mercat laboral en el menor temps possible. Els convenis es produeixen a nivell sectorial o industrial, i no és obligatori fer-los extensius a treballadors i empreses que no hi participen. Finalment, no tenen un salari mínim fixat per llei: poden existir remuneracions mínimes, però sempre a nivell sectorial i moltes vegades ni tan sols imposades per instàncies polítiques.
 
Pel que fa a la dualitat i temporalitat, Ciutadans ha proposat recentment suprimir els contractes temporals —a excepció dels de substitució i formació— pel contracte indefinit actual, amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats per a l'acomiadament procedent i de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats per a l'acomiadament improcedent. A més, la proposta inclou incentius a les empreses sobre les cotitzacions socials en funció de la temporalitat (bonus/malus) i l’anomenada motxilla austríaca, prèviament proposada pel PDeCAT i consistent en un esquema de finançament de les indemnitzacions per acomiadament a través d’un fons personal que el treballador pot emportar-se d’una empresa a una altra. Estem parlant de reformes substancials, molt més profundes que les mesures aplicades des del 2010 i que a l’espera de la seva aprovació, constitueixen els passos adequats per acabar amb la temporalitat al nostre país.
 
El progrés tecnològic i la substitució de molts llocs de treball per tasques mecanitzades implica que un model laboral com el danès tingui un caràcter molt més adaptatiu que el rígid i escleròtic mercat laboral espanyol. En aquest país hem estat massa temps acostumats a la diarrea legislativa però Espanya no necessita una nova reforma laboral. Necessita un nou mercat de treball amb lleis clares, simples i equitatives. Cal consolidar —de manera consensuada i revisant les bones pràctiques del nostre entorn— una regulació eficaç, eficient i efectiva. Avui 1 de maig, tots volen ser Dinamarca. Ara cal treballar-hi.