Poc abans de les vuit del matí d’aquell nefast 11 de març del 2004 les televisions emetien les primeres informacions (Telecinco ho feia a les 7:45; Antena 3 a les 7:58; TVE a les 8:01 i TV3 a les 8:10) dels atemptats a la xarxa de rodalies de Madrid i molt poc després oferien les primeres connexions en directe. Deu motxilles carregades d’explosius feien explosió en quatre trens diferents que es trobaven a l’estació d’Atocha, al carrer Tévez, a l’estació d’El Pozo, una barriada obrera del sud-est de Madrid, i a l’estació de Santa Eugènia, també un barri al sud-est de Madrid del districte de la Vila de Vallecas. El balanç global fou de 192 víctimes mortals.
Mancaven tres dies per a les eleccions legislatives i el govern de José Maria Aznar, per boca del ministre de l’Interior, Jesús Acebes, a qui alguns mitjans de comunicació vinculaven amb la ultraconservadora congregació dels Legionaris de Crist, responsabilitzà immediatament ETA dels atemptats. El mateix president Aznar telefonà a diversos directors de mitjans de comunicació per reafirmar l’autoria d’ETA que guanyà força arran de les precipitades declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe que manifestava la "seva absoluta convicció" que havia estat ETA l’autora dels atemptats. Després es disculparia. També Aralar, una escissió de Batasuna que el 2001 denuncià l’ús de la violència per aconseguir la independència, apostà per l’autoria d’ETA. I, encara, Aznar reblava el clau quan referint-se a l’organització armada basca afirmava que les víctimes ho havien estat "per ser espanyoles".
Una de les primeres trucades que vaig rebre aquell dijous va ser la de l’Antoni Bassas d'El Matí de Catalunya Ràdio que em demanava opinió sobre l’afirmació del govern espanyol que havia estat ETA. En aquells moments, però, ja dubtava seriosament de l’autoria d’ETA, que era la més convenient per a l'executiu de cara a les eleccions imminents, i així ho vaig manifestar. Era la conclusió a què havia arribat després de parlar amb alguns amics bascos -un d’ells, professor de la Universitat del País Basc, em va dir de manera molt gràfica "a un d’Oiartzun (o qualsevol altre nom d’una localitat basca) no li caben al cap uns atemptats com aquests"- i d’escoltar les declaracions d’Arnaldo Otegi en què discrepava obertament del lehendakari i afirmava amb vehemència que no podia haver estat ETA l’autora d’uns atemptats indiscriminats dirigits contra treballadors que acudien als seus llocs de treball, ni tampoc el modus operandi es corresponia amb ETA ni el fet d’atemptar en un mitjà públic sense avís previ.
A darrera hora de la tarda, tot i que el govern seguia insistint en l’autoria d’ETA, de fet Mariano Rajoy, el candidat del PP, i Acebes hi seguirien insistint fins al dia de les eleccions, quan ja se sabia que era responsabilitat del terrorisme confessional, perquè França havia elevat al màxim l’alerta de seguretat, cosa que probablement no hauria fet de tractar-se d’ETA, ja que l’organització mai havia atemptat a França (només la darrera víctima d’ETA fou francesa, el gendarme Jean-Serge Nérin el 16 de març de 2010), i ja es coneixia també una carta enviada al diari Al Quds Al Arabi de Londres on unes denominades Brigades d’Abu Hafs Al-Masri, una organització suposadament pròxima a Al-Qaida, reivindicava el segon atemptat més greu perpetrat mai a Europa (el del Vol 103 de la Pan Am havia acabat amb la vida de 270 persones a Lockerbie el desembre de 1988). En la missiva del mateix dia 11 s’afirmava que els atemptats eren "part d'un ajust de vells comptes amb Espanya, el croat i aliat d'Amèrica en la guerra contra l'islam" i s’adreçava al president del govern espanyol preguntant-li "Aznar, on és Amèrica, qui et protegirà de nosaltres? La Gran Bretanya, Japó, Itàlia i els altres?... Nosaltres, les Brigades d'Abu Hafs al–Masri, no sentim pena pels anomenats civils. Si està bé per a vosaltres matar els nostres nens, dones, ancians i joves a l'Afganistan, l'Iraq, Palestina i el Caixmir, per què ens estaria vedat a nosaltres matar els vostres?". Quedava clar just allò que es negava a admetre el govern del PP, que el suport a la il·legal invasió de l’Iraq de l’any anterior tindria conseqüències, que formar part del trio de les Açores, en contra del parer de gairebé tota la resta de la UE (l’altra país que va fer costat als neocons va ser el Regne Unit de Tony Blair que el 7 de juliol de 2005 patia també uns atemptats indiscriminats en el metro i un autobús de Londres) tenia un preu.
A la nit, vaig participar en un especial de TV3 conduït per la periodista Mònica Terribas en què, a contracorrent de l’opinió del govern espanyol, que seguia insistint en l’autoria d’ETA, vàrem apuntar, amb la complicitat i una certa inquietud del bo del Francesc Escribano que feia només quaranta-tres dies que havia estat nomenat director de TV3, al terrorisme confessional vinculat amb Al-Qaida com a responsable dels atemptats per la implicació del govern espanyol a l’Iraq. Com publicava dos dies després a l’AVUI ("Avui, tots som ciutadans i ciutadanes de Madrid"), "d’un escenari de conflictivitat interna relacionada amb la violència d’ETA passem a un escenari en què Espanya queda situada en el centre del focus del terrorisme internacional d’arrel confessional –que manipula les referències religioses per justificar unes accions del tot punt injustificables. En aquest cas, però, hom no pot defugir tampoc les responsabilitats polítiques que es deriven de la implicació d’Espanya en una guerra il·legal. Una decisió que va prendre unilateralment el govern espanyol, sense cap consens amb la resta de forces polítiques i en contra d’una opinió pública que majoritàriament s’oposava a la guerra, i de la qual no ha donat en cap moment explicacions suficients ni al Congrés, ni als ciutadans".
A mesura que passaven les hores i el govern d’Aznar seguia insistint a responsabilitzar ETA dels atemptats creixia la indignació dels ciutadans que acabà esclatant en manifestacions de protesta davant les seus del PP arreu de l’Estat i en una immensa manifestació a Madrid en què s’exigia esclarir qui havia dut a terme els atemptats. Diumenge el PP va perdre les eleccions amb uns resultats poc previsibles només uns dies abans (PSOE, 164 escons; PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; PNB, 7; IU, 5; altres, 8). I, tanmateix, el PP, El Mundo i la COPE van seguir alimentant durant anys la teoria de la conspiració que vinculava ETA amb el terrorisme d’Al-Qaida i amb el suposat rèdit electoral que havia obtingut el PSOE.
La història mai es repeteix i, si ho fa, com deia Karl Marx, el que primer és tragèdia després esdevé farsa. Sí que es repeteixen, però, els errors, com ara el creixent mutisme i inactivitat occidental davant la barbàrie del que està succeint a Gaza. Probablement, es poden estar incubant més sentiments d’odi cap a un Occident insensible a la tragèdia d’un poble massacrat, humiliat i expulsat de la seva pròpia terra. Afortunadament, l’actitud de l’actual govern espanyol, disposat a reconèixer l’estat palestí, és molt diferent a la del 2004. Però no gens la del PP quan confon i qualifica interessadament als líders independentistes catalans de terroristes. De fet, del terrorisme només els hi interessa l’ús polític i electoral que poden fer de les víctimes. I així, un error rere l’altre.
Mancaven tres dies per a les eleccions legislatives i el govern de José Maria Aznar, per boca del ministre de l’Interior, Jesús Acebes, a qui alguns mitjans de comunicació vinculaven amb la ultraconservadora congregació dels Legionaris de Crist, responsabilitzà immediatament ETA dels atemptats. El mateix president Aznar telefonà a diversos directors de mitjans de comunicació per reafirmar l’autoria d’ETA que guanyà força arran de les precipitades declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe que manifestava la "seva absoluta convicció" que havia estat ETA l’autora dels atemptats. Després es disculparia. També Aralar, una escissió de Batasuna que el 2001 denuncià l’ús de la violència per aconseguir la independència, apostà per l’autoria d’ETA. I, encara, Aznar reblava el clau quan referint-se a l’organització armada basca afirmava que les víctimes ho havien estat "per ser espanyoles".
Una de les primeres trucades que vaig rebre aquell dijous va ser la de l’Antoni Bassas d'El Matí de Catalunya Ràdio que em demanava opinió sobre l’afirmació del govern espanyol que havia estat ETA. En aquells moments, però, ja dubtava seriosament de l’autoria d’ETA, que era la més convenient per a l'executiu de cara a les eleccions imminents, i així ho vaig manifestar. Era la conclusió a què havia arribat després de parlar amb alguns amics bascos -un d’ells, professor de la Universitat del País Basc, em va dir de manera molt gràfica "a un d’Oiartzun (o qualsevol altre nom d’una localitat basca) no li caben al cap uns atemptats com aquests"- i d’escoltar les declaracions d’Arnaldo Otegi en què discrepava obertament del lehendakari i afirmava amb vehemència que no podia haver estat ETA l’autora d’uns atemptats indiscriminats dirigits contra treballadors que acudien als seus llocs de treball, ni tampoc el modus operandi es corresponia amb ETA ni el fet d’atemptar en un mitjà públic sense avís previ.
A darrera hora de la tarda, tot i que el govern seguia insistint en l’autoria d’ETA, de fet Mariano Rajoy, el candidat del PP, i Acebes hi seguirien insistint fins al dia de les eleccions, quan ja se sabia que era responsabilitat del terrorisme confessional, perquè França havia elevat al màxim l’alerta de seguretat, cosa que probablement no hauria fet de tractar-se d’ETA, ja que l’organització mai havia atemptat a França (només la darrera víctima d’ETA fou francesa, el gendarme Jean-Serge Nérin el 16 de març de 2010), i ja es coneixia també una carta enviada al diari Al Quds Al Arabi de Londres on unes denominades Brigades d’Abu Hafs Al-Masri, una organització suposadament pròxima a Al-Qaida, reivindicava el segon atemptat més greu perpetrat mai a Europa (el del Vol 103 de la Pan Am havia acabat amb la vida de 270 persones a Lockerbie el desembre de 1988). En la missiva del mateix dia 11 s’afirmava que els atemptats eren "part d'un ajust de vells comptes amb Espanya, el croat i aliat d'Amèrica en la guerra contra l'islam" i s’adreçava al president del govern espanyol preguntant-li "Aznar, on és Amèrica, qui et protegirà de nosaltres? La Gran Bretanya, Japó, Itàlia i els altres?... Nosaltres, les Brigades d'Abu Hafs al–Masri, no sentim pena pels anomenats civils. Si està bé per a vosaltres matar els nostres nens, dones, ancians i joves a l'Afganistan, l'Iraq, Palestina i el Caixmir, per què ens estaria vedat a nosaltres matar els vostres?". Quedava clar just allò que es negava a admetre el govern del PP, que el suport a la il·legal invasió de l’Iraq de l’any anterior tindria conseqüències, que formar part del trio de les Açores, en contra del parer de gairebé tota la resta de la UE (l’altra país que va fer costat als neocons va ser el Regne Unit de Tony Blair que el 7 de juliol de 2005 patia també uns atemptats indiscriminats en el metro i un autobús de Londres) tenia un preu.
A la nit, vaig participar en un especial de TV3 conduït per la periodista Mònica Terribas en què, a contracorrent de l’opinió del govern espanyol, que seguia insistint en l’autoria d’ETA, vàrem apuntar, amb la complicitat i una certa inquietud del bo del Francesc Escribano que feia només quaranta-tres dies que havia estat nomenat director de TV3, al terrorisme confessional vinculat amb Al-Qaida com a responsable dels atemptats per la implicació del govern espanyol a l’Iraq. Com publicava dos dies després a l’AVUI ("Avui, tots som ciutadans i ciutadanes de Madrid"), "d’un escenari de conflictivitat interna relacionada amb la violència d’ETA passem a un escenari en què Espanya queda situada en el centre del focus del terrorisme internacional d’arrel confessional –que manipula les referències religioses per justificar unes accions del tot punt injustificables. En aquest cas, però, hom no pot defugir tampoc les responsabilitats polítiques que es deriven de la implicació d’Espanya en una guerra il·legal. Una decisió que va prendre unilateralment el govern espanyol, sense cap consens amb la resta de forces polítiques i en contra d’una opinió pública que majoritàriament s’oposava a la guerra, i de la qual no ha donat en cap moment explicacions suficients ni al Congrés, ni als ciutadans".
A mesura que passaven les hores i el govern d’Aznar seguia insistint a responsabilitzar ETA dels atemptats creixia la indignació dels ciutadans que acabà esclatant en manifestacions de protesta davant les seus del PP arreu de l’Estat i en una immensa manifestació a Madrid en què s’exigia esclarir qui havia dut a terme els atemptats. Diumenge el PP va perdre les eleccions amb uns resultats poc previsibles només uns dies abans (PSOE, 164 escons; PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; PNB, 7; IU, 5; altres, 8). I, tanmateix, el PP, El Mundo i la COPE van seguir alimentant durant anys la teoria de la conspiració que vinculava ETA amb el terrorisme d’Al-Qaida i amb el suposat rèdit electoral que havia obtingut el PSOE.
La història mai es repeteix i, si ho fa, com deia Karl Marx, el que primer és tragèdia després esdevé farsa. Sí que es repeteixen, però, els errors, com ara el creixent mutisme i inactivitat occidental davant la barbàrie del que està succeint a Gaza. Probablement, es poden estar incubant més sentiments d’odi cap a un Occident insensible a la tragèdia d’un poble massacrat, humiliat i expulsat de la seva pròpia terra. Afortunadament, l’actitud de l’actual govern espanyol, disposat a reconèixer l’estat palestí, és molt diferent a la del 2004. Però no gens la del PP quan confon i qualifica interessadament als líders independentistes catalans de terroristes. De fet, del terrorisme només els hi interessa l’ús polític i electoral que poden fer de les víctimes. I així, un error rere l’altre.