En poques setmanes han coincidit dues efemèrides. I una ajuda a entendre i contextualitzar l'altra. La caiguda de Barcelona el 26 de gener del 39, aquest dissabte fa just 80 anys, és un dels últims episodis de la Guerra Civil. Una guerra que va ser espanyola, sí, però que va implicar la derrota col·lectiva d'un país que, de forma molt majoritària, s'havia posat al costat del govern legítim de la República i de la Generalitat i que va veure proscrites les seves institucions i la seva llengua durant 40 anys. De tot allò en vam sortir durant l'anomenada Transició, que no ruptura, que va fixar unes normes que encara ara són vigents. També aquests dies n'hem celebrat una efemèride rellevant, en aquest cas els 40 anys de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978.
 
I quaranta anys després el franquisme encara no ha marxat. Queden alguns noms (i, sobretot moltes fortunes) que Lluc Salellas va radiografiar en un llibre excel·lent i necessari i seqüeles de les que no ens n’hem desempallegat. Encara ara en paguem les conseqüències. El franquisme va ser una dictadura cruel, feixista i amoral. La Transició va obligar la majoria dels seus representants a fer un pas al costat o a passar a segon pla. Però ni van marxar a casa ni van pagar pels seus crims. Fa 80 anys van guanyar la guerra i en fa 40 que s'ho van fer valdre. Van pactar amb els demòcrates i no van perdre. Encara ara queda simbologia feixista, al principal partit de la dreta espanyola li costa condemnar la dictadura -la nova dreta ultra la reivindica-, avui és font de controvèrsia què fer amb les despulles del dictador, l'Estat no ha reparat l'afusellament d'un president de la Generalitat i a les cunetes hi ha desenes de milers de persones enterrades després de ser assassinades.
 
Però la pitjor i la més problemàtica de les herències és, sens dubte, el tarannà que impregna la política espanyola. Encara ara mana la pulsió autoritària. El procés català ha estat una bona prova de com de ruïnosa pot ser per a tots els implicats: Mariano Rajoy ja no és president del govern, Pedro Sánchez no és capaç d’aprovar cap gran projecte ni pressupostos i els polítics independentistes paguen amb presó, exili i desorientació la negativa del tripartit del 155 a abordar la demana d'un referèndum.
 
Espanya mai ha estat disposada a assumir la seva realitat plural i determinats conceptes i institucions se'ns han presentat com a intocables i innegociables durant quatre dècades. Els valors democràtics, que una majoria d’espanyols comparteixen i que part de la classe política ha conreat, passen a segon pla quan es desperta el furor unitarista i autoritari. L'estat de dret queda en suspens. El partit que fa bandera del franquisme sociològic (la versió hispana de l'extrema dreta) és Vox i des de diversos àmbits, a Catalunya i també a Espanya, acusen l'independentisme d'haver "despertat la bèstia". Però la bèstia que va entrar per Llobregat el 26 de gener de 1939 dormia perquè ningú la va enterrar, i la bèstia hi és perquè els darrers anys no s'ha mostrat altra sortida que l'autoritària.