L'impacte que la pandèmia està tenint en el mercat de treball s'explica en gran mesura per la celeritat, severitat i temporalitat amb que s'ha inoculat a l'activitat econòmica i als centres de treball.

Celeritat perquè, a diferència d'altres crisis que tenien un període de gestació, d'impacte progressiu en els comptes de resultats i reducció d'ingressos, en aquesta ocasió, l'impacte de zero a cent ha estat d'un dia, d'un decret, el d'estat d'alarma, que va produir un tancament sobtat de molta de l'activitat econòmica. Fonamentalment, comerç, hoteleria i serveis de menjar i begudes. Molts negocis van veure com havien de baixar la persiana d'un dia per l'altre en pro d'un bé comú: la salut.

Severitat perquè les xifres ens diuen que l'impacte al mercat de treball és d'almenys 810.000 persones afectades, amb dades del mes d'abril. Als 680.000 afectats reals per expedients de regulació temporal d'ocupació a 30 d'abril, cal afegir la pèrdua neta d'afiliació mitjana a la seguretat social de 130.000 persones, fonamentalment contractes temporals, de curta durada, o també fixes discontinus d'activitats de temporada. Una quarta part de les persones treballadores de Catalunya han perdut els seus ingressos o bé els han estat reduïts.

Temporalitat perquè molta de l'activitat es recuperarà amb normalitat, tornarà a generar llocs de treball i molts dels afectats per expedients temporals tornaran sortosament al seu lloc de treball. Amb més o menys rapidesa, potser parcialment, de forma esglaonada, però hi tornaran. La immensa majoria d'activitats no tenen una crisi de viabilitat en si mateixa, sinó que restaran condicionades, entre dies i mesos, per les limitacions que el control del contagi recomana, i també, perquè la desescalada emocional comportarà canvis d'hàbits en el consum de les persones.

És cert que hi ha incerteses, com els que tenen les persones que treballen en activitats vinculades al turisme, al lleure, a la cultura i l'oci, una incògnita important per aquest estiu. De fet, la temporalitat serà curta per a alguns, i en canvi, per a d'altres, serà probablement un any perdut, com a mínim, en les activitats que feien habitualment.

És cert també que qualsevol petit soroll al cercle virtuós de l'economia té un efecte en cadena que el desestabilitza, però també ho és que aquests factors ens dibuixen una bombolla, que condiciona qualsevol anàlisi de quin serà l'impacte real que la crisi sanitària tindrà al mercat de treball, tant a nivell global com a nivell local. Alhora, cal contextualitzar tot això amb l'alentiment en el creixement econòmic del que veníem. De fet, totes les anàlisis sobre la pèrdua de PIB i increment de l'atur per raó de la pandèmia també pronostiquen una ràpida recuperació a partir de l'any vinent.

Cal afegir que alguns sectors i alguns territoris, a diferència de la resta, han generat llocs de treball, més enllà dels lògic del sector sanitari, sociosanitari, residencial, a l'àmbit de la indústria alimentària s'ha generat ocupació en aquest període. De fet, alguns han obtingut evidents millores de resultats. Tot això també fruit de que no estem en una desacceleració sinó en un parèntesi que, evidentment, cal evitar que esdevingui un sotrac.

La setmana passada Guy Rider, el Director General de la OIT, deia que som a la "crisi de la fam". La pandèmia ha afectat de forma molt severa i inesperada a moltes persones amb feines i ingressos estables en molt poc temps, ell estimava que assimilable al crac del 29 multiplicat per tres vegades, i això ha generat necessitats materials severes a moltes persones. Però també ho deia, en especial, perquè ha afectat del tot a l'economia informal, que és de prop del 20% del total, i que és la que després li costa de teixir xarxes de protecció fins i tot en els països benestants.

Que les bombolles no ens tapin la fam i que la fam no ens desdibuixi l'anàlisi. Segurament haurem d'afrontar la postcovid amb mesures conjunturals que transfereixin renda a empreses i persones. A unes per aixecar persianes i a les altres per superar les adversitats i evitar privacions severes.

De fet, des de la perspectiva d'un treballòleg, i més enllà de les anàlisis i bombolles, la superació del sotrac no pot passar per altre camí que el de mantenir vives el màxim nombre d'empreses, que permetin mantenir el màxim nombre de llocs de treball de qualitat, construint els millors consensos en els espais de diàleg i concertació social. El treball, de fet, quan és de qualitat, és la millor política social.