És clar que les sospites de corrupció afecten el procés. L’empastifada -certa o falsa, això ho dirà la justícia- de Fèlix Millet i Jordi Montull sobre Convergència dificulta que més catalans, cansats del degoteig d’irregularitats que durant anys ha danyat l’estructura de l’estat autonòmic, s’atansin ara al projecte sobiranista. El problema polític de fons rau aquí. Cap independentista deixarà de ser-ho per les revelacions dels ex-responsables del Palau de la Música, per molt que els regirin l’estómac. Ara bé, quin efecte tindran a l’hora de seduir aquella part de la ciutadania que dubta? L’ombra del 4% és un fre per a ampliar el 48% que Junts pel Sí i la CUP van obtenir el setembre del 2015.

“El sobiranisme pot tenir la raó moral però ha d’aportar la càrrega de la prova”. La frase me la va dir, fa uns dies, un dirigent polític nacionalista amb molta mili. No n’hi ha prou a repetir que tens la raó -o que tens raons millors que l’adversari- per intentar culminar una empresa tan important com crear un nou Estat. Has de poder acreditar-la. Si s’acusa els partits espanyols de tapar-se les vergonyes en els presumptes casos de corrupció -des de Múrcia a Madrid, passant per Andalusia- cal actuar de manera diferent: és a dir, des de la radicalitat democràtica i la màxima transparència. CDC ha pagat un preu polític alt, enterrant fins i tot les sigles, però ara cal que els nous dirigents del Partit Demòcrata no facin cap pas en fals. En les decisions de futur que prenguin Marta Pascal i el seu equip s’hi juga, en bona mesura, la possibilitat que l’independentisme creixi entre aquelles classes mitjanes que necessiten carregar-se de motius -i de garanties- per concloure que val la pena apostar per aquesta via.

L’altre risc per al procés és escatimar, per pressa o per tàctica, part del debat. El principal argument del sobiranisme, sobretot a l’hora d’explicar-se fora, és precisament la qualitat democràtica d’Espanya. És a dir, la por de Madrid a autoritzar un referèndum a Catalunya que la llei permet i que una majoria sòlida demana des de fa temps. Per això, el camí de la independència exprés avalat per la mesa del Parlament debilita aquesta fortalesa ja que, entre d’altres coses, trenca el consens amb els "comuns" i tensa les institucions del país, les úniques que tindrem si la República Catalana esdevé una realitat. De veritat cal aprovar la llei de transitorietat per la porta del darrere, com va fer el Congrés amb la reforma de l’article 135 de la Constitució? Si el motiu és driblar el TC, aleshores alguna cosa grinyola amb la declaració del 9 de novembre del 2015, que ja el considerava “deslegitimat i sense competència” després de la sentència de l’Estatut.

Agradi o no, el sobiranisme té la càrrega de la prova, i més quan treballa amb una majoria tan ajustada. Per això és indispensable que, en aquesta fase decisiva, faci les coses bé. I això requereix coratge i temps: guanyarà qui menys errors cometi.