Si preguntem a un teòleg què és una revelació, probablement ens dirà que és la manifestació de Déu per alguna via natural o sobrenatural, una aparició, un prodigi, qualsevol signe que ens “revela” l'existència de la divinitat. En canvi, per a la majoria de la societat, l’autèntica “revelació” de l’Església Catòlica ha estat descobrir la magnitud dramàtica de la ignomínia dels abusos sexuals de sacerdots. No hi ha dia que no descobrim un altre racó sòrdid i que no ens escandalitzem amb un nou cas, històries terribles de persones amb vides destrossades pels qui havien de ser els seus guies i exemples de vida, un grau més en la tragèdia. Gosaria dir que avui cap institució catòlica queda lliure de la sospita. Només hi faltava Montserrat per acabar de definir el panorama.

Malgrat la secularització de la societat a partir dels anys 60, a Espanya i a Catalunya la influència de la religió catòlica s’ha mantingut prou potent. Certament, molta gent manté sobretot una religiositat que en diríem “social”, consistent a dur els fills i les filles a una escola religiosa –“perquè els apreten més”, cosa que no sé si ara es diria amb tanta tranquil·litat-, fer-los fer la comunió i casar-se per l’Església. Però la component religiosa també és molt important, per exemple, en l’àmbit polític, sobretot pel que fa a la dreta, la catalana tant com l'espanyola; no són els temps del nacional-catolicisme, però tampoc podem parlar d’una política estrictament laica (aquesta setmana mateix PP, Cs i PDECat han votat per ratificar deduccions fiscals als pares de les escoles concertades, que habitualment significa escoles religioses). Tot això afegeix gravetat a l’escàndol de la pederàstia i els abusos; no estem parlant d’un grupuscle minoritari sinó d’un dels fars morals per a una part important de la població.

I la institució, representada pels seus jerarques, ha reaccionat amb la més tòpica vulgaritat de tot grup que es creia intocable: negant primer, dient després que eren casos aïllats, minimitzant o fins i tot disparant contra la víctima (per què no ho deien en el seu moment, va arribar a dir un bisbe). Tal qual com un partit acusat de corrupció, però més greu, si em permeteu. Acostumats tants de segles a la infal·libilitat i a què la veritat era el que ells deien només pel fet de dir-ho, no han assajat la contrició que tant han predicat entre els seus fidels.

L'últim exemple és que la conferència episcopal espanyola no investigarà els casos perquè correspon a les diòcesis, diuen. No s'adonen que a cada gest d’intentar amagar una realitat tant brutal s'allunyen del ramat que diuen tenir la missió de cuidar. Si no prenen la iniciativa per denunciar ells mateixos els culpables, se'n faran còmplices. No sé amb quina cara vindran d’aquí un parell de mesos amb la campanya anual perquè marquem la creueta de l’IRPF a favor de l’Església: per a quina mena de persones estaran demanant ajuda?